Fer fua

Figures a partir de dades IGN

Fua és una onomatopeia del so produït pel fregament dels tords amb l’aire quan baixen volant a gran velocitat des de les colgades (lloc de pernocta al bosc) cap als olivars on passaran el dia menjant. Aquest so característic és ocasionalment audible pel caçador des del siti -seient- al coll de caçar tords amb filats quan l’ocell s’amolla ras, per les carreres que el caçador ha dibuixat dins el bosc amb el xorrac.

Per entendre millor el sentit de les carreres, trescarem la moleta de Pastoritx, a Valldemossa, amb Antoni Xavier Colom Colom. En Toni caça amb filats d’ençà que era un al·lot i es coneix la moleta pam a pam. La volta també serà un petit viatge toponímic, atès que, com afirma en Toni, “cada coll té un nom, poden tenir el nom de l’amo: el jai Nofre, el Pastor, la Madona, el Carritxer... però també poden tenir un nom propi: en Roques, en Carreres Amples, en Paret, en Seiard”.

Mentre començam a trescar amb en Toni per la contrada, observau la figura 1: una fotografia aèria del 2008 de la moleta de Pastoritx en la qual es veuen carreres de colls. Per facilitar-ne la identificació, he dibuixat uns vectors de color vermell seguint les carreres, que convergeixen de manera precisa en el siti del coll. També he dibuixat el llindar de la ‘paret del bosc’, que temps enrere separava el bosc de l’olivar, tal com es pot observar a la fotografia aèria de 1956 (figura 2) i que comentarem després.

En Toni explica que “els tords s’amollen cada dia cap al menjar’ o pugen a ‘la colgada’, cercant la claror de les carreres de manera instintiva, per esquivar el falcó. La geometria de les carreres ha de ser precisa, amb la visual passant pel siti i continuant fins a morir dins la seva claror.

Pel que fa a la ubicació, les carenes són llocs idonis per fer-hi un coll; allò que és important és situar el coll perpendicular a la trajectòria dels tords. Llavors, si a més a més la carena marca un poc de jou -una mica de coll-, encara és més ‘embocadís’.

En els colls de carena, el siti és el referent i no cal fer grans carreres, mentre que en els de mola, en ser damunt un espai planer, cal fer unes carreres importants. Per fer unes carreres damunt un lloc planer, com una mola, es necessiten dues persones: una al siti per guiar l’altra -que s’encarrega de tallar. En definitiva: mentre una controla la visual, l’altra esmotxa amb el xorrac”.

Si anam a les figures 3 i 5, podem observar millor la localització estratègica dels colls i les seves carreres sobre un model digital d’elevacions de la moleta de Pastoritx. La situació definitiva d’un coll és el resultat de combinar el coneixement precís del relleu amb llargues vetllades per esbrinar el camí seguit pels tords, des de les colgades cap als olivars.

En Toni també em comenta que “les colgades s’han estès i els colls antics han deixat d’estar ben posicionats perquè han quedat al marge de la ruta entre el menjar i el dormir -que és allà on hi ha tots els colls”. Per analitzar aquest aspecte, ens fixarem en la paret del bosc.

La localització de la paret del bosc -present a totes les figures- serveix de guia per observar com el bosc s’ha regenerat dins les marjades d’olivar -inequívoques a la fotografia del 1956-(figura 2), de manera que ha estès les colgades a cotes més baixes i ha provocat que una part dels tords no s’enfili a la mola.

Aquesta expansió del bosc sobre antics espais de conreu s’anomena transició forestal i és particularment recurrent allà on, a causa del relleu, resulta dificultosa la utilització de maquinària agrícola. La figura 4 està feta a partir de lidar, una tècnica de teledetecció que permet esbrinar l’altura de l’arbrat. Observam, en color verd, els arbres amb altura superior a 12 m, coincidint amb els pins de major empenta repartits per l’antic olivar.

Començam a baixar de la moleta conversant sobre la necessitat de preservar la saviesa pagesa. En Toni comenta que “la caça de colls no era una activitat masculinitzada. A les possessions, la madona caçava, totes les filles caçaven, per què? Perquè era subsistència. Actualment la caça ha passat a ser una activitat d’oci i a ser masculina; mentre fou una necessitat, també era femenina”. De sobte em fa reparar que ha començat “la purga de l’aglà” i que antigament era el senyal per amollar els porcs dins l’alzinar.

Diluvis al Mare Nostrum guaitats des del cel

Imatges a partir de dades: SRTM, MODIS, ESA

El 22 de setembre caigueren fins a 225 litres a la península del Cap Bon, al litoral nord de Tunísia. Una combinació d’imatges de diferents satèl·lits ajudarà a interpretar la situació atmosfèrica que va provocar les aiguades i les immediates inundacions de diverses planes litorals.

La figura 1 dibuixa un mapa de localització de la zona afectada, a la península del Cap Bon, a Tunísia. Les figures 2 i 3 representen imatges captades els dies 22 i 23 de setembre pel satèl·lit Terra de la NASA en què s’observa perfectament una depressió mediterrània, amb un notori gir ciclònic dia 23 -figura 3.

La figura 4 és un model digital d’elevacions generat a partir de les dades enregistrades per un sensor radar a bord de la llançadora espacial Endeavour de la NASA durant el febrer del 2000. Unes dades que ajudaran a perfilar la topografia de la zona afectada i entendre el curs seguit per l’aigua.

Per acabar, les figures 5, 6 i 7 representen una imatge captada dia 23 de setembre pel satèl·lit Sentinel-2 de l’Agència Espacial Europea. Les figures permeten veure l’abast de les inundacions. El petit requadre amb la figura 6 és una representació de la imatge a color natural -com ho veurien els nostres ulls des del satèl·lit. L’aigua, carregada de sediment, és de color marró i contrasta poc amb l’entorn. Per superar aquest entrebanc, una combinació que incorpora una banda del satèl·lit amb sensibilitat a l’infraroig permet, a les figures 5 i 7, identificar millor la presència de l’aigua, representada per tonalitats de color blau -més clar com major sigui la presència de sediment o menor la fondària.

Compartint conversa i imatges amb el geògraf Miquel Grimalt Gelabert, miràvem de fer una primera aproximació al fenomen. Comentava el Dr. Grimalt que “la situació atmosfèrica que ha provocat les aiguades del litoral del nord de Tunísia no respon a una gran depressió, sinó que és la confluència de factors de circulació atmosfèrica amb altres de purament geogràfics”.

Aquella data hi havia una petita depressió mediterrània situada entre Sicília i el litoral de Tunis que impulsava vent de component nord (i, per tant, de procedència marítima) cap a la costa del Cap Bon. Atmosfèricament s’apreciava un cert grau d’inestabilitat provocat per la presència d’aire fresc a les capes altes (-10°C als 5.500 m) i, per tant, les condicions de “fortor” purament meteorològiques no eren excepcionals.

Factors geogràfics

Aleshores: Què provocà tanta precipitació? En aquest cas, hi entren dos factors geogràfics. El primer és una mar Mediterrània molt calenta en aquesta època de l’any, el que es tradueix en un increment de la inestabilitat i l’aportació de molta d’humitat. El segon, la ubicació de relleus prop del litoral que ajudaren a la formació de les tempestes tot forçant l’ascendència de l’aire que provenia de la mar. El resultat final, la focalització d’una tempesta fortíssima en aquell sector.

Aquesta equació d’elements atmosfèrics i geogràfics que es tradueix en un diluvi són potencialment presents a gran part del litoral de les Illes Balears cada any de mitjan agost fins gairebé desembre.

En contemplar la imatge del sector de Soliman, es veu com la ciutat i rodalia es veieren negades per una allau de cursos que en arribar a la plana s’obrien en nombrosos canals, com a manera de venes que escampaven la torrentada a dreta i esquerra. Aquest funcionament és el típic de les planes litorals mediterrànies creades per episodis torrencials: els rius i torrents, en tocar el pla, es divideixen en cursos secundaris.

Aquesta disposició, anomenada en geomorfogia ‘ventall al·luvial’, es repeteix tossudament a les nostres terres, i inundacions en què l’aigua es va escampar a favor d’aquest tipus de canal s’han repetit a les millors terres agrícoles de ca nostra, des del Pla de Palma el setembre de 1962, a la conca de Campos el setembre de 1989, a sa Pobla l’octubre de 1990 i al Pla de Vila a Eivissa el setembre de 1977”.

Exposats al Sol: com interactuen els rajos solars amb la pell de Mallorca

Mapa amb valors d’albedo a partir d’una imatge del satèl·lit Landsat-8 de la NASA enregistrada dia 25 d’agost de 2014 a les 10:30 h UTC. J. Bauzà a partir de dades USGS

L’energia del Sol viatja en direcció a la Terra a la velocitat de la llum. Després d’un viatge de 8 minuts i busques toparà amb l’atmosfera, que actuarà d’escut protector i evitarà que el gruix de rajos perjudicials per a la nostra salut, com els ultraviolats, arribin a l’escorça terrestre.

Els rajos que superin el sedàs atmosfèric arribaran a la superfície terrestre, la qual -en funció del tipus de coberta: aigua, arena, vegetació, neu, etc.- en reflectirà una part i n’absorbirà una altra. Mentre que els rajos absorbits escalfen oceans i continents o engeguen processos fonamentals per a la vida com la fotosíntesi, entre molts altres, els rajos reflectits se’n tornaran com si haguessin topat amb un mirall i determinaran l’albedo.

A més a més del tipus de coberta, l’albedo variarà en funció de l’angle d’incidència del Sol i de la longitud d’ona dels seus rajos. En aquest cas, cal tenir en compte la llum visible -la que l’ull humà és capaç de percebre- i l’energia de l’infraroig d’ona curta.

Així, passam a analitzar la imatge d’avui, representada per un mapa de l’illa de Mallorca amb els valors d’albedo calculats a partir d’una imatge del satèl·lit Landsat-8 de la NASA enregistrada dia 25 d’agost de 2014 a les 10.30 h UTC.

Podem observar la distribució del valor d’albedo a la llegenda; un senzill càlcul estadístic indica que el 95% de la imatge té valors d’albedo d’entre 0 i 27. Com menor sigui el valor d’albedo, major serà la quantitat de radiació solar absorbida i, en conseqüència, major l’escalfament de la superfície, llevat que aquesta estigui coberta per vegetació.

Pensem en tres grups de cobertes: aigua, cobertes vegetades i cobertes no vegetades. Les dues primeres marquen valors molt baixos d’albedo, atès que absorbeixen la major part de la radiació solar que els arriba. En canvi, les cobertes sense vegetació, siguin d’origen antròpic, com les carreteres, o natural, com els roquissars de la serra de Tramuntana, mostren un rang de valors d’albedo important. Ens centrarem en aquestes.

A tall d’exemple, observau el contrast entre l’elevat albedo de la via de cintura de Palma i el menor albedo de l’aeroport de Son Sant Joan. Això és conseqüència del color fosc de l’asfalt de les carreteres, mentre que les plataformes i pistes de rodadura de l’aeroport són de formigó, més clares. Aquest contrast també es dona entre les terres de blanquer i les de call vermell del Pla de Mallorca. Ho podeu comprovar si anau botant entre el mapa d’albedo i la imatge de satèl·lit del mapa de localització. Si us hi entreteniu, observareu molts detalls: els embassaments de Cúber i del Gorg Blau, les carreteres, el contrast de la bassa de reg amb els hivernacles de Son Ferriol, pedreres de marès etc.

Per acabar, l’albedo és fonamental en el balanç energètic de la Terra, pel que fa al nostre redol: si n’augmentam el valor a les zones urbanes, ajudarem a disminuir la temperatura, per la qual cosa evitarem les illes de calor i millorarem la qualitat de vida.

Estirant la mirada: la destresa per traçar visuals entre torrers superant els accidents del relleu.

Visual traçada entre la torre Picada i la torre de na Seca sobre model digital d'elevacions ombrejat.

Dissenyar una xarxa d’observadors, lligats per contacte visual, superant barreres orogràfiques i abastant tot el perímetre illenc, pot semblar una tasca relativament senzilla amb les actuals eines cartogràfiques. Fer-ho fa cinc segles, en canvi, tenia un mèrit especial.

Històricament, el litoral illenc ha comptat amb la presència de talaiers i torrers, vigilants de qualsevol albirament de vaixells, dels quals es desconeixien les intencions. Recursos escassos obligaven que la xarxa mantingués la seva operativitat amb el menor nombre de punts d’observació. Per tant, pel seu disseny calia una habilitat particular, llançant una visual entre dos observadors i replicant el model fins a completar tot el perímetre de l’illa.

En l’actualitat, la teledetecció permet modelar el territori i cartografiar-ne atributs. El mapa d’avui, amb la representació del relleu d’una part del litoral de Sóller i Fornalutx, n’és un exemple. El mapa, generat a partir de tècniques de fotogrametria, ens brinda un punt de cota cada 25 m2, suficient per representar l’orografia i comprovar si és possible traçar una visual entre la torre Picada (Sóller) i la torre de na Seca (a la divisòria entre Fornalutx i Escorca).

Enfilats a la primera, albirarem na Seca per gregal. La visual entre les dues torres queda representada en el mapa per un segment de gairebé quatre quilòmetres de longitud, amb trams de color vermell i altres de color verd. Aquests darrers indiquen els trams del territori visibles dins el trajecte imaginari de la visual d’un observador a la primera torre. El perfil topogràfic de la visual, representat en el requadre, dibuixa de manera clara els accidents del relleu que s’ha de superar.

El mapa també ens descobreix algunes particularitats geomorfològiques de la contrada: observau el puig de Bàlitx, de carena ben perfilada, amb una ‘glopada de material’ al seu vessant de Tramuntana, a causa d’una esllavissada, de la qual la Illeta -antic esperó del puig- és testimoni.

Fins i tot, a partir del relat d’avui, em va sorgir un dubte toponímic: trescant per la contrada amb Ignasi Recalde Canals, solleric i estudiós de la navegació a la Mediterrània, observarem, a poca distància de la Torre Picada, una pedra ‘picada’ que podeu observar a la fotografia representada damunt el perfil topogràfic.

El topònim ‘la pedra picada’ apareix en un mapa d’Antoni Verger de la serra de Tramuntana de l’any 1594, data anterior a la construcció de la torre. És un mapa que fa uns anys analitzàrem amb Antoni Ginard Bujosa i en què l’autor, en un manuscrit que l’acompanya, fa la següent recomanació:

“ Una fortalesa a la piedra Picada guardaria que no desembarcassen a los cabos ni entrasen por el coll del era por donde fueron los moros a Sóller y de dicha fortalesa guardaria el puerto de Sóller ”.

Cartografies posteriors, com el mapa de Mallorca de Despuig de 1784, incorporen el topònim ‘castillo d. Piedra Picada ’, car feia més d’un segle que s’havia construït la torre. I així, fins avui, quan el topònim vigent i que tots coneixeu és ‘la torre Picada’.

Per acabar, mentre intentam esbrinar si la pedra picada de la fotografia és l’origen de l’actual topònim de la torre, “qui sap”, tal com reflexionava -deixant volar la imaginació n’Ignasi el dia de l’excursió- “si, fins i tot, el cocó de la pedra hauria servit per cremar-hi oli i orientar els navegants”.

Un saurí a l'Espai

Composició a partir de dues imatges del satèl·lit Sentinel-1. Les tonalitats blaves indiquen les zones anegades. 01. Detall de l’embassament del Gorg Blau. En color blau es veu la pujada de nivell. 02. Detall del Prat de Sant Jordi. Les “taques” de color blau representen les àrees inundades. 03. Detall de Porreres. Es combinen sòls anegats (tonalitats blaves) amb altres de saturats i amb vegetació (tonalitats vermelles). / J. BAUZÀ A PARTIR DE DADES ESA

Probablement encara recordau les intenses i abundants pluges que durant els mesos de desembre de 2016 i de gener de 2017 caigueren sobre Mallorca. Cercant una mirada de satèl·lit que ajudàs a esbrinar la magnitud dels efectes provocats per aquestes, topava amb una mar de niguls que cobria l’illa i, de manera ineludible, orientava l’anàlisi cap a un satèl·lit equipat amb sensor radar, amb capacitat de travessar els niguls, talment l’assistència del radar a un vaixell navegant per una mar emboirada.

L’objectiu era cartografiar la presència d’àrees inundades sobre el territori insular. Sense aprofundir en detalls tècnics, un satèl·lit amb radar llança polsos d’energia cap a la superfície terrestre. En impactar-hi, en funció de diferents variables, una part dels polsos retorna amb informació de la superfície al sensor del satèl·lit. Aquest intercanvi té lloc mentre el satèl·lit orbita a 800 km d’altitud i a una velocitat de 30.000 km/h -els polsos viatgen a la velocitat de la llum.

Una manera de cartografiar les zones inundades per les pluges, diferenciant-les d’aquells cossos d’aigua preexistents, consisteix a barrejar una imatge prèvia amb una de posterior als episodis de precipitació. Seguint aquest criteri, he combinat una imatge de dia 8 de desembre de 2016 amb una de dia 25 de gener de 2017. Així, obtindrem una imatge a color on les diferents tonalitats ajudaran a detectar la presència d’aigua.

De manera succinta, les tonalitats blaves indiquen la presència de làmines d’aigua, mentre que les vermelles ho són de vegetació sobre un sòl saturat o anegat. Per altra banda, el color negre indica la presència de cossos d’aigua existents abans dels episodis de precipitació -ho veurem amb detall analitzant tres sectors de la imatge.

El requadre 1 correspon a l’embassament del Gorg Blau. Mentre que el color negre dibuixa la làmina d’aigua preexistent, en blau tenim la seva expansió resultat de les precipitacions.

El Prat de Sant Jordi (requadre 2) apareix com una zona prou anegada, atès el “trencadís” de polígons de color blau. A la part superior del requadre, una taca negra dibuixa la llacuna artificial de reg de Son Ferriol -present abans de les pluges. També apareix d’aquest color la pista de l’aeroport, en aquest cas a causa d’un efecte especular, que genera un comportament semblant a una làmina d’aigua.

El requadre 3 ens trasllada fins al municipi de Porreres, farcit de tonalitats blaves i vermelles, indicatives de zones inundades i de sòls saturats.La imatge ens proporciona una primera aproximació a partir d’una anàlisi visual del grau d’afectació de les pluges. El treball de camp ajudaria a establir llindars a partir de punts de control i generar una cartografia precisa.

Per acabar, si observam la serra de Tramuntana veurem que hi abunden les tonalitats verdoses i grises, no indicatives de presència d’aigua. Això és degut a la naturalesa calcària de les roques que permeten que l’aigua de la precipitació s’infiltri de manera ràpida. Per contra, les zones argiloses del Pla de Mallorca -un temps albellonades- tard o prest acabaran saturades i perdran la capacitat per infiltrar més aigua. Del Prat de Sant Jordi, antic aiguamoll, resten pocs elements funcionals del projecte de dessecació iniciat fa més d’un segle i mig per l’enginyer holandès Paul Bouvij

La cartografia del càrritx: una mirada satel·lital a la “sabana” mallorquina

Imatge voltants del torrent de Pareis enregistrada dia 14/06/11 pel satèl·lit WorldView-2. J. Bauzà a partir de dades ESA

El càrritx, juntament amb la roca calcària, són components cabdals dels espais oberts de la Serra de Tramuntana on, amb l’ajut de l’aigua, l’home, el foc, o la dent, entre d’altres, han conformat la nostra “sabana” des de l’arribada dels primers pobladors. Un exemple paradigmàtic d’aquest paisatge el trobam als voltants del torrent de Pareis, a Escorca on un satèl·lit ens donarà la mirada privilegiada del voltor.

La imatge d’avui fou enregistrada el dia 14 de juny de 2011 pel satèl·lit WorldView-2, un satèl·lit comercial a 770 km d’altitud amb vuit bandes que van des de l’espectre visible fins a l’infraroig proper i amb una resolució espacial de 2 m. —imaginau-vos les vuit bandes del sensor del satèl·lit com una càmera fotogràfica, carregada amb vuit rodets de pel·lícula de diferent sensibilitat, alguns amb sensibilitat que va més enllà de la de l’ull humà. La possibilitat de combinar les bandes, juntament amb un píxel d’alta resolució, obria la possibilitat de cartografiar la coberta vegetal de l’indret.

Una primera mirada a la imatge principal ens permet identificar elements familiars com el Nus de sa Corbata, el llit del torrent de Parells o Sa Calobra. Hi dominen els grisos minerals amb els verds vegetals seguit d’alguns conradissos de color ocre i el blau de la mar. Dins el requadre central he emmarcat l’àrea a cartografiar: una superfície de 100 ha del lloc conegut com els Clots de l’Infern.  Els clots —forma col·loquial per referirse a una dolina— agafen el nom de la seva forma còncava i tenen la particularitat d’estar reblits per argiles provinents del procés de dissolució de la roca calcària. Aquesta singularitat els converteix en petits oasis envoltats d’un desert calcari i farcits de vegetació com el bruc, que no tolera sòls calcaris.

Per deslligar la vegetació de la roca dins el mosaic de grisos i verds de la imatge processarem les bandes del satèl·lit —com si anéssim a l’era a separar el gra de la palla. El resultat d’una primera “batuda” el tenim al requadre superior de la part esquerra on hem incorporat la banda de l’infraroig: la vegetació queda representada per diferents tonalitats de vermell, millorant-ne el detall. Per exemple es pot observar com la vegetació dels clots, amb abundància de bruc, és d’un vermell més fosc que la resta. També observam la distribució de la vegetació aprofitant les escletxes de la roca —les mateixes que canalitzen i engoleixen l’aigua de pluja.

Una segona “batuda” ens permet aplicar un índex de vegetació, concretament l’NDVI, calculant un llindar a partir del qual considerarem la presència de vegetació. En aquest cas, un llindar de 300 com indicatiu de la presència de vegetació ens dóna un resultat de 56,9 ha. Per tant, de les 100 ha que hem analitzat, un 56.9% està cobert per vegetació front a un 43.1% de roca nua.

En definitiva, una superfície prou significativa que justificaria l’existència pretèrita dels camins de muntanya, vies de transhumància que, en arribar l’estiu, conduïen les guardes d’ovelles de les marines de Migjorn cap a les pastures de la Serra de Tramuntana.

Quin model volem?

Imatge enregistrada dia 22 de desembre de 2017 pel satèl·lit Sentinel-2 del Campo de Dalías (Almeria) cobert per hivernacles. El perímetre d’Eivissa n’emmarca les dimensions. / J. BAUZÁ A PARTIR DE DADES ESA

Una imatge enregistrada el 22 de desembre passat pel satèl·lit Sentinel-2 de l’Agència Espacial Europea mostra el Campo de Dalías, a Almeria, des de 800 km d’altitud. El perímetre d’Eivissa, a la mateixa escala que la imatge del satèl·lit, permet agafar consciència de les dimensions del major camp d’hivernacles d’Europa. És una imatge d’hivern, que evita el reflex del Sol a l’estiu sobre les cobertes de plàstic.

El Campo de Dalías i Eivissa representen dos paradigmes d’un model de monocultiu intensiu: un de basat en el conreu d’hortalissa i l’altre en el turisme. Com veurem, dues històries amb algunes diferències, però també amb similituds.

Fa 55 anys, al Campo de Dalías dominava una agricultura de subsistència. El primer hivernacle va arribar el 1963 de la mà de l’Instituto Nacional de Colonización, juntament amb milers de tones d’arena de platja per crear el sòl conegut com ‘enarenado almeriense’, que amb el temps i quarterades de plàstic convertiria aquest indret en el principal exportador d’hortalissa a Europa.

Set anys abans, la visita a l’estiu de 1956 a les Illes Balears dels reporters Franc i Jean Shor de la National Geographic Society ens deixava l’article The Balearics Are Booming: Low-cost Living Beneath Azure Skies Lures Vacationing Throngs to Spain’s Sunny Mediterranean ‘Isles of Peace’. Aquest fou el títol elegit per encapçalar el reportatge. Un terme ( booming ) triat per constatar la percepció d’embranzida econòmica lligada al turisme que, en un moment de contrasts, tot just començava a albirar-se -haurien de passar deu anys perquè l’aeroport d’Eivissa s’obrís al trànsit internacional.

Durant la visita a Eivissa, na Jean i en Franc varen ser convidats a passar la vetlada a casa d’un pagès de Sant Antoni de Portmany, tota la família del qual pelava ametles asseguda dins la cuina, amb l’única claror d’una espelma. El pagès contava que la seva font d’ingressos provenia del conreu de tres quarterades d’ametlers, de les quals esperava treure unes 4.000 pessetes, 3.000 de les quals anirien destinades a amortitzar el capital i interessos d’un petit bocí de terra que feia tres anys que havia comprat. En qualsevol cas, afirmava amb resignació: “Menjam bé i, gràcies a Déu, tenim bona salut”.

Així, fa una mica més de mig segle que al Campo de Dalías i a Eivissa se sembrava la llavor que transformaria per sempre aquests dos indrets de la Mediterrània en dos models d’exportació de béns i serveis a Europa (el turisme també és una activitat d’exportació, atès que els seus serveis es venen a ciutadans d’altres països). Mentre que avui el Campo de Dalías és el rebost de l’hortalissa d’Europa, Eivissa ho és, en una part important, de la set d’hedonisme dels europeus.

El canvi ha estat ràpid, tal vegada massa, però acceptem que és el relat de dos models d’èxit que, entre altres elements, ha permès passar de ser terra d’emigrants a terra d’acollida, però també de dos models que generen externalitats (com qualsevol activitat) i que s’enfronten a reptes importants per a la seva continuïtat.

Darrerament es nota una certa fatiga per una part de la societat cap al model de monocultiu turístic de les Illes Balears però, en contraposició amb el Campo de Dalías, quin model volem? Faig la pregunta perquè no estic segur que sigui possible caminar cap a un terme mitjà en l’actual escenari de globalització, fonamentat en l’especialització, en una partida que es juga en el tauler del món i en què les cartes ja estan repartides.

En qualsevol cas, resulta paradoxal que els milers de tones d’arena de platja que ajudaren a crear l’‘enarenado almeriense’ que va transformar els conreus del Campo de Dalías també omplirien les platges de la pitiüsa major de turistes europeus a la recerca de felicitat.

Acabaré amb el relat d’un pagès de Las Norias que, en el documental 50 años de invernaderos en el Campo de Dalías, Almeria, explica, de manera brillant, les raons del seu boom: “Que era por el clima, que nosotros el clima no lo teníamos metido aquí [es toca el cap amb el dit], no sabíamos náa, pero el que venía de afuera sí lo sabía, que aquí hay muy buen clima y por eso se ha establecido todo esto que se ha establecido en la zona esta”.

Dels verds de la primavera als ocres de l'estiu

Imatge de dia 05/04/18 enregistrada pel satèl·lit Sentinel-2 de la ESA

Imatge de dia 09/07/18 enregistrada pel satèl·lit Sentinel-2 de la ESA

La mar Mediterrània: una mar profunda envoltada de muntanyes

UIB - Esporles

Viatge a unes illes imaginàries: Un testament cartogràfic sobre la vulnerabilitat insular

A la brillant escena final de la pel·lícula El planeta dels simis, l’astronauta Taylor (Charlton Heston), en descobrir l’estàtua de la Llibertat enfonsada dins l’arena d’una platja, s’adona que, després d’un viatge per l’espai durant uns 2.000 anys a una velocitat propera a la de la llum, ha retornat al planeta Terra. Enrabiat per la capacitat autodestructiva de l’home, maleeix la humanitat.

La pujada del nivell de la mar és el resultat de dos factors: per una banda, la fusió de gel continental i, per l’altra, l’augment de la temperatura de l’aigua, que fa que aquesta incrementi el volum. Si es fongués tot el gel continental dels dos hemisferis de la Terra, s’estima que el nivell de la mar pujaria uns 66 m. Més enllà d’entrar a analitzar l’exactitud d’aquesta predicció, la idea d’avui és parlar de geografies imaginàries.

Imaginem per un moment que som protagonistes d’un viatge semblant al de l’astronauta Taylor i que el nostre viatge per l’espai que començà a les Illes Balears fa dos mil·lennis està arribant al final. Iniciam la maniobra d’aproximació una mica desorientats, ja que no acabam de reconèixer la fisonomia del territori illenc: han desaparegut les capitals de cada illa, no veim cap aeroport i ens crida l’atenció l’elevat nombre de petites illes i illots.

Per fortuna, la nostra nau té capacitat per amarar. Tot seguit som rebuts pels habitants de l’illa major. Un comitè de benvinguda ens comunica que som els visitants 2 bilions i que, per aquesta raó, ens volen honorar amb un tour complet per l’Arxipèlag. En la confusió que ens envolta, acceptam l’oferiment.

Així, l’endemà emprenem l’itinerari. Sortim del port de Vilafranca per arribar, després de navegar pel que sembla un immens fiord, a l’illot d’Alcúdia. Seguidament fixam rumb a l’illa de Menorca, passant pel canal que separa Ciutadella de la resta de l’illa. Comença a fosquejar quan posam proa cap a l’extrem meridional de l’Arxipèlag, envoltant les petites illes de la Mola i de Barberia, on els penya-segats impossibiliten desembarcar. Arriba el moment de tornar a Mallorca i enfilam direcció nord, cap a la immensa badia de Campos.

Desconcertats, comparam les nostres antigues cartes de navegació amb un mapa actual de l’Arxipèlag i veim sorpresos que les Illes Balears han perdut un 34% de la superfície, després de passar de quasi 5.000 km2 a 3.275 km2.

Em despert i m’adon que tot ha estat un somni. Entre les mans tenc un mapa que, de manera precisa, dibuixa fins on es desplaçaria la línia costanera a les Illes Balears si es fongués tot el gel continental i el nivell de la mar pujàs 66 m. Abstret, pens en el significat dels somnis i en la probabilitat de fer-se realitat.

Una xarxa d'observatoris antiaeris