La cartografia del càrritx: una mirada satel·lital a la “sabana” mallorquina

Imatge voltants del torrent de Pareis enregistrada dia 14/06/11 pel satèl·lit WorldView-2. J. Bauzà a partir de dades ESA

El càrritx, juntament amb la roca calcària, són components cabdals dels espais oberts de la Serra de Tramuntana on, amb l’ajut de l’aigua, l’home, el foc, o la dent, entre d’altres, han conformat la nostra “sabana” des de l’arribada dels primers pobladors. Un exemple paradigmàtic d’aquest paisatge el trobam als voltants del torrent de Pareis, a Escorca on un satèl·lit ens donarà la mirada privilegiada del voltor.

La imatge d’avui fou enregistrada el dia 14 de juny de 2011 pel satèl·lit WorldView-2, un satèl·lit comercial a 770 km d’altitud amb vuit bandes que van des de l’espectre visible fins a l’infraroig proper i amb una resolució espacial de 2 m. —imaginau-vos les vuit bandes del sensor del satèl·lit com una càmera fotogràfica, carregada amb vuit rodets de pel·lícula de diferent sensibilitat, alguns amb sensibilitat que va més enllà de la de l’ull humà. La possibilitat de combinar les bandes, juntament amb un píxel d’alta resolució, obria la possibilitat de cartografiar la coberta vegetal de l’indret.

Una primera mirada a la imatge principal ens permet identificar elements familiars com el Nus de sa Corbata, el llit del torrent de Parells o Sa Calobra. Hi dominen els grisos minerals amb els verds vegetals seguit d’alguns conradissos de color ocre i el blau de la mar. Dins el requadre central he emmarcat l’àrea a cartografiar: una superfície de 100 ha del lloc conegut com els Clots de l’Infern.  Els clots —forma col·loquial per referirse a una dolina— agafen el nom de la seva forma còncava i tenen la particularitat d’estar reblits per argiles provinents del procés de dissolució de la roca calcària. Aquesta singularitat els converteix en petits oasis envoltats d’un desert calcari i farcits de vegetació com el bruc, que no tolera sòls calcaris.

Per deslligar la vegetació de la roca dins el mosaic de grisos i verds de la imatge processarem les bandes del satèl·lit —com si anéssim a l’era a separar el gra de la palla. El resultat d’una primera “batuda” el tenim al requadre superior de la part esquerra on hem incorporat la banda de l’infraroig: la vegetació queda representada per diferents tonalitats de vermell, millorant-ne el detall. Per exemple es pot observar com la vegetació dels clots, amb abundància de bruc, és d’un vermell més fosc que la resta. També observam la distribució de la vegetació aprofitant les escletxes de la roca —les mateixes que canalitzen i engoleixen l’aigua de pluja.

Una segona “batuda” ens permet aplicar un índex de vegetació, concretament l’NDVI, calculant un llindar a partir del qual considerarem la presència de vegetació. En aquest cas, un llindar de 300 com indicatiu de la presència de vegetació ens dóna un resultat de 56,9 ha. Per tant, de les 100 ha que hem analitzat, un 56.9% està cobert per vegetació front a un 43.1% de roca nua.

En definitiva, una superfície prou significativa que justificaria l’existència pretèrita dels camins de muntanya, vies de transhumància que, en arribar l’estiu, conduïen les guardes d’ovelles de les marines de Migjorn cap a les pastures de la Serra de Tramuntana.