27/12/15

DE STROMBOLI A MALLORCA: 1000 KM I UN SEGLE

Pedres que suren a la mar salada...
Illes que van a la deriva...



Finals del segle XIX a una platja del llevant de Mallorca, després d'uns dies de fort vent allevantat. 

Uns al·lots corren per l'arena.

—Guaita, allà entre l'escuma!
—On?
—Allà, al costat del tronc, de color negre!
—Ja la veig, correm!
—Creus que ho serà? el padrí estarà content.

En Miquel era el que més aviat corria i el que primer agafà la pedra, tot d'una reconegué el seu color negre, com del carbó que feia son pare. Dins la ma, es va sorprendre fos tant falaguera.

—Com ha arribat fins aquí, demanà en Tomeuet?
—Surant
—Surant?
—Sí surant a la mar salada, diuen que venen d'una illa on hi ha un volcà.
—I on es troba aquesta illa?
—Lluny, molt lluny.

Hivern 2015, a Son Macià, 130 anys després. Dia de matances a Can Coa d'all.

Mort el porc i socarrat el pèl, arriba el moment de raspar la pell. Mestre Miquel porta una pedra negra a la ma, una pedra que fou del seu padrí, que era al·lot a finals del segle XIX.

Comença el moviment rítmic, constant, fregant amb la pedra. Cal deixar la pell ben neta. Del porc, tot s'aprofita, també la pell.

—Maria: Mestre Miquel, què portau a la ma?
—Una pedra tosca, era del meu padrí, després fou de mon pare. He sentit a dir que són d'un volcà anomenat Stromboli. Arribaven amb els temporals de llevant, surant. Suren a la mar salada. Quan érem al·lots les anaven a cercar vorera mar. Els al·lots d'ara ja no hi van.

Na Maria es queda pensativa, fixa la seva mirada a n'Andreu, el seu home.

Les matances arriben a la seva fi, comença a fer fosca, és hora de tornar a Ciutat. Na Maria i n'Andreu agafen el cotxe.

—Maria: Recordes la pel·lícula? Stromboli, de Roberto Rossellini, amb Ingrid Bergman i Mario Vitale.
—Andreu: Sí, en Mario Vitale demana a n'Ingrid Berman per casar-s'hi, li diu que la portarà a un paradís, a la seva illa, a Stromboli.
—Maria: Té un final trist
—Andreu: Sí, per ella, l'illa és lluny de ser un paradís, no entén com els seus habitants, anys després d'haver emigrat a Nova York, decideixen tornar.
— Maria: El capellà de l'illa li explica de forma clara: "tornen perquè aquí és ca seva".
—Andreu: en Joanet, el fill de na Catalina i en Pere també ha tornat d'Alemanya. Enyorava el seu poble, els amics, les olors, els colors... Va fer un curs a distància i fa poc ha trobat feina a un hotel especialitzat en gent gran.
—Maria: Quina feina fa a l'hotel?
—Andreu: S'ha hagut de fer autònom, treballa a l'Spa, cuida els peus dels turistes, els hi deixa la pell suau, ho fa amb una pedra, una pedra tosca.
—Andreu: I per tu, Maria, on és ca teva?
—Maria: No ho sé, abans ho tenia clar, ara dubto. Crec que anam perduts, a la deriva.
—Andreu: No passis pena, les illes, com les roques, no poden anar a la deriva, en tot cas, s'enfonsen i punt.
—Maria: T'equivoques, ja has vist com hi ha pedres que suren, quedant a la deriva. Són pedres fràgils i el seu rumb està en les nostres mans. Llàstima cada cop quedin menys mans com les de Mestre Miquel.
—Andreu: Pot ser tenguis raó. Només ens salvarà un miracle.
—Maria: En certa manera, que una pedra suri, dins la mar salada, ajuda a creure amb els miracles.



 Joan Bauzà, hivern 2015