Fer fua

Figures a partir de dades IGN

Fua és una onomatopeia del so produït pel fregament dels tords amb l’aire quan baixen volant a gran velocitat des de les colgades (lloc de pernocta al bosc) cap als olivars on passaran el dia menjant. Aquest so característic és ocasionalment audible pel caçador des del siti -seient- al coll de caçar tords amb filats quan l’ocell s’amolla ras, per les carreres que el caçador ha dibuixat dins el bosc amb el xorrac.

Per entendre millor el sentit de les carreres, trescarem la moleta de Pastoritx, a Valldemossa, amb Antoni Xavier Colom Colom. En Toni caça amb filats d’ençà que era un al·lot i es coneix la moleta pam a pam. La volta també serà un petit viatge toponímic, atès que, com afirma en Toni, “cada coll té un nom, poden tenir el nom de l’amo: el jai Nofre, el Pastor, la Madona, el Carritxer... però també poden tenir un nom propi: en Roques, en Carreres Amples, en Paret, en Seiard”.

Mentre començam a trescar amb en Toni per la contrada, observau la figura 1: una fotografia aèria del 2008 de la moleta de Pastoritx en la qual es veuen carreres de colls. Per facilitar-ne la identificació, he dibuixat uns vectors de color vermell seguint les carreres, que convergeixen de manera precisa en el siti del coll. També he dibuixat el llindar de la ‘paret del bosc’, que temps enrere separava el bosc de l’olivar, tal com es pot observar a la fotografia aèria de 1956 (figura 2) i que comentarem després.

En Toni explica que “els tords s’amollen cada dia cap al menjar’ o pugen a ‘la colgada’, cercant la claror de les carreres de manera instintiva, per esquivar el falcó. La geometria de les carreres ha de ser precisa, amb la visual passant pel siti i continuant fins a morir dins la seva claror.

Pel que fa a la ubicació, les carenes són llocs idonis per fer-hi un coll; allò que és important és situar el coll perpendicular a la trajectòria dels tords. Llavors, si a més a més la carena marca un poc de jou -una mica de coll-, encara és més ‘embocadís’.

En els colls de carena, el siti és el referent i no cal fer grans carreres, mentre que en els de mola, en ser damunt un espai planer, cal fer unes carreres importants. Per fer unes carreres damunt un lloc planer, com una mola, es necessiten dues persones: una al siti per guiar l’altra -que s’encarrega de tallar. En definitiva: mentre una controla la visual, l’altra esmotxa amb el xorrac”.

Si anam a les figures 3 i 5, podem observar millor la localització estratègica dels colls i les seves carreres sobre un model digital d’elevacions de la moleta de Pastoritx. La situació definitiva d’un coll és el resultat de combinar el coneixement precís del relleu amb llargues vetllades per esbrinar el camí seguit pels tords, des de les colgades cap als olivars.

En Toni també em comenta que “les colgades s’han estès i els colls antics han deixat d’estar ben posicionats perquè han quedat al marge de la ruta entre el menjar i el dormir -que és allà on hi ha tots els colls”. Per analitzar aquest aspecte, ens fixarem en la paret del bosc.

La localització de la paret del bosc -present a totes les figures- serveix de guia per observar com el bosc s’ha regenerat dins les marjades d’olivar -inequívoques a la fotografia del 1956-(figura 2), de manera que ha estès les colgades a cotes més baixes i ha provocat que una part dels tords no s’enfili a la mola.

Aquesta expansió del bosc sobre antics espais de conreu s’anomena transició forestal i és particularment recurrent allà on, a causa del relleu, resulta dificultosa la utilització de maquinària agrícola. La figura 4 està feta a partir de lidar, una tècnica de teledetecció que permet esbrinar l’altura de l’arbrat. Observam, en color verd, els arbres amb altura superior a 12 m, coincidint amb els pins de major empenta repartits per l’antic olivar.

Començam a baixar de la moleta conversant sobre la necessitat de preservar la saviesa pagesa. En Toni comenta que “la caça de colls no era una activitat masculinitzada. A les possessions, la madona caçava, totes les filles caçaven, per què? Perquè era subsistència. Actualment la caça ha passat a ser una activitat d’oci i a ser masculina; mentre fou una necessitat, també era femenina”. De sobte em fa reparar que ha començat “la purga de l’aglà” i que antigament era el senyal per amollar els porcs dins l’alzinar.

Diluvis al Mare Nostrum guaitats des del cel

Imatges a partir de dades: SRTM, MODIS, ESA

El 22 de setembre caigueren fins a 225 litres a la península del Cap Bon, al litoral nord de Tunísia. Una combinació d’imatges de diferents satèl·lits ajudarà a interpretar la situació atmosfèrica que va provocar les aiguades i les immediates inundacions de diverses planes litorals.

La figura 1 dibuixa un mapa de localització de la zona afectada, a la península del Cap Bon, a Tunísia. Les figures 2 i 3 representen imatges captades els dies 22 i 23 de setembre pel satèl·lit Terra de la NASA en què s’observa perfectament una depressió mediterrània, amb un notori gir ciclònic dia 23 -figura 3.

La figura 4 és un model digital d’elevacions generat a partir de les dades enregistrades per un sensor radar a bord de la llançadora espacial Endeavour de la NASA durant el febrer del 2000. Unes dades que ajudaran a perfilar la topografia de la zona afectada i entendre el curs seguit per l’aigua.

Per acabar, les figures 5, 6 i 7 representen una imatge captada dia 23 de setembre pel satèl·lit Sentinel-2 de l’Agència Espacial Europea. Les figures permeten veure l’abast de les inundacions. El petit requadre amb la figura 6 és una representació de la imatge a color natural -com ho veurien els nostres ulls des del satèl·lit. L’aigua, carregada de sediment, és de color marró i contrasta poc amb l’entorn. Per superar aquest entrebanc, una combinació que incorpora una banda del satèl·lit amb sensibilitat a l’infraroig permet, a les figures 5 i 7, identificar millor la presència de l’aigua, representada per tonalitats de color blau -més clar com major sigui la presència de sediment o menor la fondària.

Compartint conversa i imatges amb el geògraf Miquel Grimalt Gelabert, miràvem de fer una primera aproximació al fenomen. Comentava el Dr. Grimalt que “la situació atmosfèrica que ha provocat les aiguades del litoral del nord de Tunísia no respon a una gran depressió, sinó que és la confluència de factors de circulació atmosfèrica amb altres de purament geogràfics”.

Aquella data hi havia una petita depressió mediterrània situada entre Sicília i el litoral de Tunis que impulsava vent de component nord (i, per tant, de procedència marítima) cap a la costa del Cap Bon. Atmosfèricament s’apreciava un cert grau d’inestabilitat provocat per la presència d’aire fresc a les capes altes (-10°C als 5.500 m) i, per tant, les condicions de “fortor” purament meteorològiques no eren excepcionals.

Factors geogràfics

Aleshores: Què provocà tanta precipitació? En aquest cas, hi entren dos factors geogràfics. El primer és una mar Mediterrània molt calenta en aquesta època de l’any, el que es tradueix en un increment de la inestabilitat i l’aportació de molta d’humitat. El segon, la ubicació de relleus prop del litoral que ajudaren a la formació de les tempestes tot forçant l’ascendència de l’aire que provenia de la mar. El resultat final, la focalització d’una tempesta fortíssima en aquell sector.

Aquesta equació d’elements atmosfèrics i geogràfics que es tradueix en un diluvi són potencialment presents a gran part del litoral de les Illes Balears cada any de mitjan agost fins gairebé desembre.

En contemplar la imatge del sector de Soliman, es veu com la ciutat i rodalia es veieren negades per una allau de cursos que en arribar a la plana s’obrien en nombrosos canals, com a manera de venes que escampaven la torrentada a dreta i esquerra. Aquest funcionament és el típic de les planes litorals mediterrànies creades per episodis torrencials: els rius i torrents, en tocar el pla, es divideixen en cursos secundaris.

Aquesta disposició, anomenada en geomorfogia ‘ventall al·luvial’, es repeteix tossudament a les nostres terres, i inundacions en què l’aigua es va escampar a favor d’aquest tipus de canal s’han repetit a les millors terres agrícoles de ca nostra, des del Pla de Palma el setembre de 1962, a la conca de Campos el setembre de 1989, a sa Pobla l’octubre de 1990 i al Pla de Vila a Eivissa el setembre de 1977”.

Exposats al Sol: com interactuen els rajos solars amb la pell de Mallorca

Mapa amb valors d’albedo a partir d’una imatge del satèl·lit Landsat-8 de la NASA enregistrada dia 25 d’agost de 2014 a les 10:30 h UTC. J. Bauzà a partir de dades USGS

L’energia del Sol viatja en direcció a la Terra a la velocitat de la llum. Després d’un viatge de 8 minuts i busques toparà amb l’atmosfera, que actuarà d’escut protector i evitarà que el gruix de rajos perjudicials per a la nostra salut, com els ultraviolats, arribin a l’escorça terrestre.

Els rajos que superin el sedàs atmosfèric arribaran a la superfície terrestre, la qual -en funció del tipus de coberta: aigua, arena, vegetació, neu, etc.- en reflectirà una part i n’absorbirà una altra. Mentre que els rajos absorbits escalfen oceans i continents o engeguen processos fonamentals per a la vida com la fotosíntesi, entre molts altres, els rajos reflectits se’n tornaran com si haguessin topat amb un mirall i determinaran l’albedo.

A més a més del tipus de coberta, l’albedo variarà en funció de l’angle d’incidència del Sol i de la longitud d’ona dels seus rajos. En aquest cas, cal tenir en compte la llum visible -la que l’ull humà és capaç de percebre- i l’energia de l’infraroig d’ona curta.

Així, passam a analitzar la imatge d’avui, representada per un mapa de l’illa de Mallorca amb els valors d’albedo calculats a partir d’una imatge del satèl·lit Landsat-8 de la NASA enregistrada dia 25 d’agost de 2014 a les 10.30 h UTC.

Podem observar la distribució del valor d’albedo a la llegenda; un senzill càlcul estadístic indica que el 95% de la imatge té valors d’albedo d’entre 0 i 27. Com menor sigui el valor d’albedo, major serà la quantitat de radiació solar absorbida i, en conseqüència, major l’escalfament de la superfície, llevat que aquesta estigui coberta per vegetació.

Pensem en tres grups de cobertes: aigua, cobertes vegetades i cobertes no vegetades. Les dues primeres marquen valors molt baixos d’albedo, atès que absorbeixen la major part de la radiació solar que els arriba. En canvi, les cobertes sense vegetació, siguin d’origen antròpic, com les carreteres, o natural, com els roquissars de la serra de Tramuntana, mostren un rang de valors d’albedo important. Ens centrarem en aquestes.

A tall d’exemple, observau el contrast entre l’elevat albedo de la via de cintura de Palma i el menor albedo de l’aeroport de Son Sant Joan. Això és conseqüència del color fosc de l’asfalt de les carreteres, mentre que les plataformes i pistes de rodadura de l’aeroport són de formigó, més clares. Aquest contrast també es dona entre les terres de blanquer i les de call vermell del Pla de Mallorca. Ho podeu comprovar si anau botant entre el mapa d’albedo i la imatge de satèl·lit del mapa de localització. Si us hi entreteniu, observareu molts detalls: els embassaments de Cúber i del Gorg Blau, les carreteres, el contrast de la bassa de reg amb els hivernacles de Son Ferriol, pedreres de marès etc.

Per acabar, l’albedo és fonamental en el balanç energètic de la Terra, pel que fa al nostre redol: si n’augmentam el valor a les zones urbanes, ajudarem a disminuir la temperatura, per la qual cosa evitarem les illes de calor i millorarem la qualitat de vida.