Estirant la mirada: la destresa per traçar visuals entre torrers superant els accidents del relleu.

Visual traçada entre la torre Picada i la torre de na Seca sobre model digital d'elevacions ombrejat.

Dissenyar una xarxa d’observadors, lligats per contacte visual, superant barreres orogràfiques i abastant tot el perímetre illenc, pot semblar una tasca relativament senzilla amb les actuals eines cartogràfiques. Fer-ho fa cinc segles, en canvi, tenia un mèrit especial.

Històricament, el litoral illenc ha comptat amb la presència de talaiers i torrers, vigilants de qualsevol albirament de vaixells, dels quals es desconeixien les intencions. Recursos escassos obligaven que la xarxa mantingués la seva operativitat amb el menor nombre de punts d’observació. Per tant, pel seu disseny calia una habilitat particular, llançant una visual entre dos observadors i replicant el model fins a completar tot el perímetre de l’illa.

En l’actualitat, la teledetecció permet modelar el territori i cartografiar-ne atributs. El mapa d’avui, amb la representació del relleu d’una part del litoral de Sóller i Fornalutx, n’és un exemple. El mapa, generat a partir de tècniques de fotogrametria, ens brinda un punt de cota cada 25 m2, suficient per representar l’orografia i comprovar si és possible traçar una visual entre la torre Picada (Sóller) i la torre de na Seca (a la divisòria entre Fornalutx i Escorca).

Enfilats a la primera, albirarem na Seca per gregal. La visual entre les dues torres queda representada en el mapa per un segment de gairebé quatre quilòmetres de longitud, amb trams de color vermell i altres de color verd. Aquests darrers indiquen els trams del territori visibles dins el trajecte imaginari de la visual d’un observador a la primera torre. El perfil topogràfic de la visual, representat en el requadre, dibuixa de manera clara els accidents del relleu que s’ha de superar.

El mapa també ens descobreix algunes particularitats geomorfològiques de la contrada: observau el puig de Bàlitx, de carena ben perfilada, amb una ‘glopada de material’ al seu vessant de Tramuntana, a causa d’una esllavissada, de la qual la Illeta -antic esperó del puig- és testimoni.

Fins i tot, a partir del relat d’avui, em va sorgir un dubte toponímic: trescant per la contrada amb Ignasi Recalde Canals, solleric i estudiós de la navegació a la Mediterrània, observarem, a poca distància de la Torre Picada, una pedra ‘picada’ que podeu observar a la fotografia representada damunt el perfil topogràfic.

El topònim ‘la pedra picada’ apareix en un mapa d’Antoni Verger de la serra de Tramuntana de l’any 1594, data anterior a la construcció de la torre. És un mapa que fa uns anys analitzàrem amb Antoni Ginard Bujosa i en què l’autor, en un manuscrit que l’acompanya, fa la següent recomanació:

“ Una fortalesa a la piedra Picada guardaria que no desembarcassen a los cabos ni entrasen por el coll del era por donde fueron los moros a Sóller y de dicha fortalesa guardaria el puerto de Sóller ”.

Cartografies posteriors, com el mapa de Mallorca de Despuig de 1784, incorporen el topònim ‘castillo d. Piedra Picada ’, car feia més d’un segle que s’havia construït la torre. I així, fins avui, quan el topònim vigent i que tots coneixeu és ‘la torre Picada’.

Per acabar, mentre intentam esbrinar si la pedra picada de la fotografia és l’origen de l’actual topònim de la torre, “qui sap”, tal com reflexionava -deixant volar la imaginació n’Ignasi el dia de l’excursió- “si, fins i tot, el cocó de la pedra hauria servit per cremar-hi oli i orientar els navegants”.

Un saurí a l'Espai

Composició a partir de dues imatges del satèl·lit Sentinel-1. Les tonalitats blaves indiquen les zones anegades. 01. Detall de l’embassament del Gorg Blau. En color blau es veu la pujada de nivell. 02. Detall del Prat de Sant Jordi. Les “taques” de color blau representen les àrees inundades. 03. Detall de Porreres. Es combinen sòls anegats (tonalitats blaves) amb altres de saturats i amb vegetació (tonalitats vermelles). / J. BAUZÀ A PARTIR DE DADES ESA

Probablement encara recordau les intenses i abundants pluges que durant els mesos de desembre de 2016 i de gener de 2017 caigueren sobre Mallorca. Cercant una mirada de satèl·lit que ajudàs a esbrinar la magnitud dels efectes provocats per aquestes, topava amb una mar de niguls que cobria l’illa i, de manera ineludible, orientava l’anàlisi cap a un satèl·lit equipat amb sensor radar, amb capacitat de travessar els niguls, talment l’assistència del radar a un vaixell navegant per una mar emboirada.

L’objectiu era cartografiar la presència d’àrees inundades sobre el territori insular. Sense aprofundir en detalls tècnics, un satèl·lit amb radar llança polsos d’energia cap a la superfície terrestre. En impactar-hi, en funció de diferents variables, una part dels polsos retorna amb informació de la superfície al sensor del satèl·lit. Aquest intercanvi té lloc mentre el satèl·lit orbita a 800 km d’altitud i a una velocitat de 30.000 km/h -els polsos viatgen a la velocitat de la llum.

Una manera de cartografiar les zones inundades per les pluges, diferenciant-les d’aquells cossos d’aigua preexistents, consisteix a barrejar una imatge prèvia amb una de posterior als episodis de precipitació. Seguint aquest criteri, he combinat una imatge de dia 8 de desembre de 2016 amb una de dia 25 de gener de 2017. Així, obtindrem una imatge a color on les diferents tonalitats ajudaran a detectar la presència d’aigua.

De manera succinta, les tonalitats blaves indiquen la presència de làmines d’aigua, mentre que les vermelles ho són de vegetació sobre un sòl saturat o anegat. Per altra banda, el color negre indica la presència de cossos d’aigua existents abans dels episodis de precipitació -ho veurem amb detall analitzant tres sectors de la imatge.

El requadre 1 correspon a l’embassament del Gorg Blau. Mentre que el color negre dibuixa la làmina d’aigua preexistent, en blau tenim la seva expansió resultat de les precipitacions.

El Prat de Sant Jordi (requadre 2) apareix com una zona prou anegada, atès el “trencadís” de polígons de color blau. A la part superior del requadre, una taca negra dibuixa la llacuna artificial de reg de Son Ferriol -present abans de les pluges. També apareix d’aquest color la pista de l’aeroport, en aquest cas a causa d’un efecte especular, que genera un comportament semblant a una làmina d’aigua.

El requadre 3 ens trasllada fins al municipi de Porreres, farcit de tonalitats blaves i vermelles, indicatives de zones inundades i de sòls saturats.La imatge ens proporciona una primera aproximació a partir d’una anàlisi visual del grau d’afectació de les pluges. El treball de camp ajudaria a establir llindars a partir de punts de control i generar una cartografia precisa.

Per acabar, si observam la serra de Tramuntana veurem que hi abunden les tonalitats verdoses i grises, no indicatives de presència d’aigua. Això és degut a la naturalesa calcària de les roques que permeten que l’aigua de la precipitació s’infiltri de manera ràpida. Per contra, les zones argiloses del Pla de Mallorca -un temps albellonades- tard o prest acabaran saturades i perdran la capacitat per infiltrar més aigua. Del Prat de Sant Jordi, antic aiguamoll, resten pocs elements funcionals del projecte de dessecació iniciat fa més d’un segle i mig per l’enginyer holandès Paul Bouvij

La cartografia del càrritx: una mirada satel·lital a la “sabana” mallorquina

Imatge voltants del torrent de Pareis enregistrada dia 14/06/11 pel satèl·lit WorldView-2. J. Bauzà a partir de dades ESA

El càrritx, juntament amb la roca calcària, són components cabdals dels espais oberts de la Serra de Tramuntana on, amb l’ajut de l’aigua, l’home, el foc, o la dent, entre d’altres, han conformat la nostra “sabana” des de l’arribada dels primers pobladors. Un exemple paradigmàtic d’aquest paisatge el trobam als voltants del torrent de Pareis, a Escorca on un satèl·lit ens donarà la mirada privilegiada del voltor.

La imatge d’avui fou enregistrada el dia 14 de juny de 2011 pel satèl·lit WorldView-2, un satèl·lit comercial a 770 km d’altitud amb vuit bandes que van des de l’espectre visible fins a l’infraroig proper i amb una resolució espacial de 2 m. —imaginau-vos les vuit bandes del sensor del satèl·lit com una càmera fotogràfica, carregada amb vuit rodets de pel·lícula de diferent sensibilitat, alguns amb sensibilitat que va més enllà de la de l’ull humà. La possibilitat de combinar les bandes, juntament amb un píxel d’alta resolució, obria la possibilitat de cartografiar la coberta vegetal de l’indret.

Una primera mirada a la imatge principal ens permet identificar elements familiars com el Nus de sa Corbata, el llit del torrent de Parells o Sa Calobra. Hi dominen els grisos minerals amb els verds vegetals seguit d’alguns conradissos de color ocre i el blau de la mar. Dins el requadre central he emmarcat l’àrea a cartografiar: una superfície de 100 ha del lloc conegut com els Clots de l’Infern.  Els clots —forma col·loquial per referirse a una dolina— agafen el nom de la seva forma còncava i tenen la particularitat d’estar reblits per argiles provinents del procés de dissolució de la roca calcària. Aquesta singularitat els converteix en petits oasis envoltats d’un desert calcari i farcits de vegetació com el bruc, que no tolera sòls calcaris.

Per deslligar la vegetació de la roca dins el mosaic de grisos i verds de la imatge processarem les bandes del satèl·lit —com si anéssim a l’era a separar el gra de la palla. El resultat d’una primera “batuda” el tenim al requadre superior de la part esquerra on hem incorporat la banda de l’infraroig: la vegetació queda representada per diferents tonalitats de vermell, millorant-ne el detall. Per exemple es pot observar com la vegetació dels clots, amb abundància de bruc, és d’un vermell més fosc que la resta. També observam la distribució de la vegetació aprofitant les escletxes de la roca —les mateixes que canalitzen i engoleixen l’aigua de pluja.

Una segona “batuda” ens permet aplicar un índex de vegetació, concretament l’NDVI, calculant un llindar a partir del qual considerarem la presència de vegetació. En aquest cas, un llindar de 300 com indicatiu de la presència de vegetació ens dóna un resultat de 56,9 ha. Per tant, de les 100 ha que hem analitzat, un 56.9% està cobert per vegetació front a un 43.1% de roca nua.

En definitiva, una superfície prou significativa que justificaria l’existència pretèrita dels camins de muntanya, vies de transhumància que, en arribar l’estiu, conduïen les guardes d’ovelles de les marines de Migjorn cap a les pastures de la Serra de Tramuntana.

Quin model volem?

Imatge enregistrada dia 22 de desembre de 2017 pel satèl·lit Sentinel-2 del Campo de Dalías (Almeria) cobert per hivernacles. El perímetre d’Eivissa n’emmarca les dimensions. / J. BAUZÁ A PARTIR DE DADES ESA

Una imatge enregistrada el 22 de desembre passat pel satèl·lit Sentinel-2 de l’Agència Espacial Europea mostra el Campo de Dalías, a Almeria, des de 800 km d’altitud. El perímetre d’Eivissa, a la mateixa escala que la imatge del satèl·lit, permet agafar consciència de les dimensions del major camp d’hivernacles d’Europa. És una imatge d’hivern, que evita el reflex del Sol a l’estiu sobre les cobertes de plàstic.

El Campo de Dalías i Eivissa representen dos paradigmes d’un model de monocultiu intensiu: un de basat en el conreu d’hortalissa i l’altre en el turisme. Com veurem, dues històries amb algunes diferències, però també amb similituds.

Fa 55 anys, al Campo de Dalías dominava una agricultura de subsistència. El primer hivernacle va arribar el 1963 de la mà de l’Instituto Nacional de Colonización, juntament amb milers de tones d’arena de platja per crear el sòl conegut com ‘enarenado almeriense’, que amb el temps i quarterades de plàstic convertiria aquest indret en el principal exportador d’hortalissa a Europa.

Set anys abans, la visita a l’estiu de 1956 a les Illes Balears dels reporters Franc i Jean Shor de la National Geographic Society ens deixava l’article The Balearics Are Booming: Low-cost Living Beneath Azure Skies Lures Vacationing Throngs to Spain’s Sunny Mediterranean ‘Isles of Peace’. Aquest fou el títol elegit per encapçalar el reportatge. Un terme ( booming ) triat per constatar la percepció d’embranzida econòmica lligada al turisme que, en un moment de contrasts, tot just començava a albirar-se -haurien de passar deu anys perquè l’aeroport d’Eivissa s’obrís al trànsit internacional.

Durant la visita a Eivissa, na Jean i en Franc varen ser convidats a passar la vetlada a casa d’un pagès de Sant Antoni de Portmany, tota la família del qual pelava ametles asseguda dins la cuina, amb l’única claror d’una espelma. El pagès contava que la seva font d’ingressos provenia del conreu de tres quarterades d’ametlers, de les quals esperava treure unes 4.000 pessetes, 3.000 de les quals anirien destinades a amortitzar el capital i interessos d’un petit bocí de terra que feia tres anys que havia comprat. En qualsevol cas, afirmava amb resignació: “Menjam bé i, gràcies a Déu, tenim bona salut”.

Així, fa una mica més de mig segle que al Campo de Dalías i a Eivissa se sembrava la llavor que transformaria per sempre aquests dos indrets de la Mediterrània en dos models d’exportació de béns i serveis a Europa (el turisme també és una activitat d’exportació, atès que els seus serveis es venen a ciutadans d’altres països). Mentre que avui el Campo de Dalías és el rebost de l’hortalissa d’Europa, Eivissa ho és, en una part important, de la set d’hedonisme dels europeus.

El canvi ha estat ràpid, tal vegada massa, però acceptem que és el relat de dos models d’èxit que, entre altres elements, ha permès passar de ser terra d’emigrants a terra d’acollida, però també de dos models que generen externalitats (com qualsevol activitat) i que s’enfronten a reptes importants per a la seva continuïtat.

Darrerament es nota una certa fatiga per una part de la societat cap al model de monocultiu turístic de les Illes Balears però, en contraposició amb el Campo de Dalías, quin model volem? Faig la pregunta perquè no estic segur que sigui possible caminar cap a un terme mitjà en l’actual escenari de globalització, fonamentat en l’especialització, en una partida que es juga en el tauler del món i en què les cartes ja estan repartides.

En qualsevol cas, resulta paradoxal que els milers de tones d’arena de platja que ajudaren a crear l’‘enarenado almeriense’ que va transformar els conreus del Campo de Dalías també omplirien les platges de la pitiüsa major de turistes europeus a la recerca de felicitat.

Acabaré amb el relat d’un pagès de Las Norias que, en el documental 50 años de invernaderos en el Campo de Dalías, Almeria, explica, de manera brillant, les raons del seu boom: “Que era por el clima, que nosotros el clima no lo teníamos metido aquí [es toca el cap amb el dit], no sabíamos náa, pero el que venía de afuera sí lo sabía, que aquí hay muy buen clima y por eso se ha establecido todo esto que se ha establecido en la zona esta”.