Pedres
que suren a la mar salada...
Illes
que van a la deriva...
Finals
del segle XIX a una platja del llevant de Mallorca, després d'uns dies de fort
vent allevantat.
Uns al·lots corren per l'arena.
—Guaita,
allà entre l'escuma!
—On?
—Allà,
al costat del tronc, de color negre!
—Ja la veig,
correm!
—Creus
que ho serà? el padrí estarà content.
En
Miquel era el que més aviat corria i el que primer agafà la pedra, tot d'una reconegué el
seu color negre, com del carbó que feia son pare. Dins la ma, es va
sorprendre fos tant falaguera.
—Com ha
arribat fins aquí, demanà en Tomeuet?
—Surant
—Surant?
—Sí
surant a la mar salada, diuen que venen d'una illa on hi ha un volcà.
—I on es
troba aquesta illa?
—Lluny,
molt lluny.
Hivern
2015, a Son Macià, 130 anys després. Dia de matances a Can Coa d'all.
Mort el
porc i socarrat el pèl, arriba el moment de raspar la pell. Mestre Miquel porta
una pedra negra a la ma, una pedra que fou del seu padrí, que era al·lot a
finals del segle XIX.
Comença
el moviment rítmic, constant, fregant amb la pedra. Cal deixar la pell ben
neta. Del porc, tot s'aprofita, també la pell.
—Maria: Mestre
Miquel, què portau a la ma?
—Una
pedra tosca, era del meu padrí, després fou de mon pare. He sentit a dir que
són d'un volcà anomenat Stromboli. Arribaven amb els temporals de llevant,
surant. Suren a la mar salada. Quan érem al·lots les anaven a cercar vorera
mar. Els al·lots d'ara ja no hi van.
Na Maria
es queda pensativa, fixa la seva mirada a n'Andreu, el seu home.
Les
matances arriben a la seva fi, comença a fer fosca, és hora de tornar a Ciutat.
Na Maria i n'Andreu agafen el cotxe.
—Maria: Recordes la pel·lícula? Stromboli, de Roberto
Rossellini, amb Ingrid Bergman i Mario Vitale.
—Andreu: Sí, en Mario Vitale demana a n'Ingrid
Berman per casar-s'hi, li diu que la portarà a un paradís, a la seva illa, a Stromboli.
—Maria: Té un final trist
—Andreu: Sí, per ella, l'illa és lluny de ser
un paradís, no entén com els seus habitants, anys després d'haver emigrat a
Nova York, decideixen tornar.
— Maria:
El capellà de l'illa li explica de forma clara: "tornen perquè aquí és ca
seva".
—Andreu:
en Joanet, el fill de na Catalina i en Pere també ha tornat d'Alemanya. Enyorava
el seu poble, els amics, les olors, els colors... Va fer un curs a distància i
fa poc ha trobat feina a un hotel especialitzat en gent gran.
—Maria: Quina
feina fa a l'hotel?
—Andreu: S'ha hagut de fer autònom, treballa a l'Spa, cuida els peus dels
turistes, els hi deixa la pell suau, ho fa amb una pedra, una pedra tosca.
—Andreu: I per tu, Maria, on és ca teva?
—Maria: No ho sé, abans ho tenia clar, ara
dubto. Crec que anam perduts, a la deriva.
—Andreu: No passis pena, les illes, com les
roques, no poden anar a la deriva, en tot cas, s'enfonsen i punt.
—Maria: T'equivoques, ja has vist com hi ha pedres
que suren, quedant a la deriva. Són pedres fràgils i el seu rumb està en les
nostres mans. Llàstima cada cop quedin menys mans com les de Mestre Miquel.
—Andreu:
Pot ser tenguis raó.
—Maria: En certa manera, que una pedra suri, dins la mar salada, ajuda a creure amb els miracles.
Joan Bauzà, hivern
2015
