La immensitat dels oceans els
converteix en un entorn idoni per la teledetecció.
Els oceans juguen un paper rellevant en el clima de la Terra. La seva
immensa massa d'aigua els converteix en magatzems d'una gran
quantitat de calor que es perd i es guanya poc a poc, i que modera la
temperatura de la Terra. La seva magnitud, que ocupa el 71% de la
superfície de la Terra, origina que els satèl·lits esdevinguin
eines magnífiques per a la seva anàlisi.
La capacitat dels sensors satel·litals permet esbrinar diferents
variables dels oceans com ara: la salinitat, la clorofil·la, la
presència de gel, d'hidrocarburs o la temperatura de la superfície,
entre moltes altres coses. Avui veurem dos exemples lligats a la
temperatura diürna de la superfície del mar.
La figura 1 representa un mapa del món amb les anomalies de
temperatura de la superfície del mar. L'anomenam "d'anomalies" en el
sentit que compara la temperatura d'un mes concret —en aquest cas
de juliol de 2015— amb la temperatura mitjana dels mesos de juliol
dels darrers 15 anys. Per tant, el que ens diu el mapa no és la
temperatura de l'aigua sinó la variació positiva o negativa davant d'una mitjana.
 |
Figura 1. Mapa amb la variació de la temperatura de la superfície
del mar. Font: Nasa
|
El mapa resulta de combinar diferents imatges del sensor MODIS del
satèl·lit Aqua de la NASA. En aquest cas, hem d'entendre les
imatges com matrius amb cel·les de 16 km2 en que cadascuna de les cel·les registra un valor de temperatura. Aquest format permet fer operacions
algebraiques i determinar, per exemple, que la mitjana de la
temperatura de juliol 2015 ha estat 0.22°C superior a la mitjana de
juliol dels darrers 15 anys.
Paral·lelament, una anàlisi visual del mapa ens permet veure el
diferent comportament zonal de la temperatura. Observam àrees amb
una temperatura particularment superior a la mitjana, com és el cas
del Pacífic oriental equatorial, on tenia lloc el fenomen de
variabilitat climàtica d"l Niño" (1) o també una mar
Mediterrània occidental particularment calenta (2). En el sentit
oposat tindríem les costes de Nova Escòcia (3) fins a la mar
Bàltica (4) amb una mar més freda que la mitjana.
A la figura 2 ens centrarem en la temperatura de la superfície de la
mar Mediterrània —no en la seva variació—. Els valors
corresponen a juliol de 2015 i el mapa obtingut dibuixen una sèrie de
patrons de temperatura, alguns dels quals comentarem.
 |
Figura 2. Mapa amb la temperatura de la superfície del mar
Mediterrani (juliol 2015). Font: Nasa
|
D'oest a est, el primer que destaca és l'oceà Atlàntic, més fred. Fins i tot veim com part d'aquesta aigua freda entra per l'estret de
Gibraltar (1). El golf de Lleó —zona on també es renova l'aigua—
també registra una temperatura inferior (2). En canvi, la mar
Tirrena (3) és una de les zones més escalfades, així com la mar
Adriàtica (4) o el golf de Gabès, a Tunísia (5).Per contra, una
part important de la Mediterrània oriental està més freda, sobre
tot la mar Egea (6).
Per acabar, observam com la mar Roja (7) registra la temperatura més
elevada i, mentre que la seva etimologia es discuteix, representarem la
seva escalfor de color vermell, en senyal de respecte als mestres de
la cartografia mallorquina dels segles XIV i XV i a les seves
magnífiques cartes nàutiques, amb un mar roja pintada de color
vermell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada