La mirada permanent a la Terra.

La posició fixa dels satèl·lits geostacionaris servirà per dibuixar el trànsit de les estacions.

Els satèl·lits geoestacionaris tenen l'òrbita a una distància d'uns 36.000 km sobre la superfície de la Terra. Des d'aquesta distància tan llunyana, el giny espacial manté una posició fixa respecte a la superfície terrestre. Això és possible gràcies al fet que la seva òrbita volta de manera coordinada amb el moviment de rotació de la Terra.

Mantenir una posició fixa i a una distància tan gran, permet el seguiment permanent del satèl·lit sobre una extensa regió de la Terra. Aquesta particularitat és utilitzada de manera específica per dos tipus de satèl·lits: els de telecomunicacions i els meteorològics. En els primers, l'antena parabòlica que tenim al terrat de casa mai no perd el contacte amb el satèl·lit, mentre que en els segons el satèl·lit té la capacitat d'enregistrar imatges d'una mateixa regió de la Terra i fer-ho de manera quasi contínua. Aquest fet és clau, per exemple, per fer el seguiment d'una tempesta i, si fos necessari, alertar la població.

Avui, aprofitant que acabam d'entrar a l'estiu, un d'aquests satèl·lits –el Meteosat– ens servirà per representar i analitzar l'arribada del solstici.

Figura 1. Imatges enregistrades pel satèl·lit Meteosat durant els solsticis i equinoccis. Font: EUMETSAT  

La figura 1 mostra una combinació de tres imatges enregistrades pel Meteosat en tres moments concrets: l'arribada a –l'hemisferi nord– de l'hivern, de la primavera i de l'estiu. El primer que observam és que la Terra queda dividida en dues meitats, una de fosca i una altra il·luminada. La línia imaginària que separa aquestes dues meitats s'anomena terminador. Durant els equinoccis, tant el de primavera com el de tardor, el terminador passa pels pols, mentre que durant els solsticis, aquesta línia dibuixa un angle amb l'eix nord-sud de la Terra.

Com hem dit abans, ens centrarem en l'arribada de l'estiu al nostre hemisferi. La figura 2, amb l'ajuda d'una sèrie d'anotacions, facilitarà l'anàlisi.

Figura 2, Figura 1. Imatge enregistrades pel satèl·lit Meteosat durant el solstici d'estiu. Font: EUMETSAT

Observam que l'àrea compresa entre el terminador i l'eix N-S queda il·luminada a l'hemisferi nord, mentre que és fosca a l'hemisferi sud. Com a resultat d'això, a l'hemisferi nord, el dia serà més llarg que la nit i viceversa. Per tant, tindrem més hores d'insolació. Així, a mesura que anam augmentat de latitud, augmenta la durada del dia, fins al punt que, en el Pol Nord, el Sol no arriba a desaparèixer sota l'horitzó.

Però, no ens podem guiar únicament per les hores d'insolació, cal afegir-hi una nova variable: l'angle d'incidència dels raigs solars sobre la superfície de la Terra. És obvi que si els raigs solars cauen de forma perpendicular a la superfície de la Terra, fan arribar una major quantitat de radiació per unitat de superfície. Sense entrar en el detall, res de tot això seria possible sinó fos pel fet que l'eix imaginari que uneix el pol Nord amb el pol Sud està inclinat respecte al pla de l'eclíptica.

Hem vist com el dia més llarg es donarà al pol Nord, però amb un Sol baix a l'horitzó, que transmet poca energia. En canvi, sobre el Tròpic de Càncer, al migdia el Sol arribarà a una altura de 90º i els seus raigs incidiran de manera perpendicular sobre la superfície terrestre.

Si anam a la nostra latitud, sobre el paral·lel 40ºN, que travessa per Menorca, al migdia el Sol arribarà a una altura important, de 73.5º – a un pam de tenir-ho ben damunt el cap. Per tant, tindrem la combinació de moltes hores de Sol i ,a més a més, incidint amb força sobre la superfície o, com diuen les dites populars «el Sol de juny estalvia llum» i «El Sol va dir a sant Bernabé: més no m'alçaré».