Articles Atalaiant des de l'espai

Nous articles es poden consultar a l'adreça següent

https://www.arabalears.cat/etiquetes/atalaiant_des_de_l-espai.html

Fer fua

Figures a partir de dades IGN

Fua és una onomatopeia del so produït pel fregament dels tords amb l’aire quan baixen volant a gran velocitat des de les colgades (lloc de pernocta al bosc) cap als olivars on passaran el dia menjant. Aquest so característic és ocasionalment audible pel caçador des del siti -seient- al coll de caçar tords amb filats quan l’ocell s’amolla ras, per les carreres que el caçador ha dibuixat dins el bosc amb el xorrac.

Per entendre millor el sentit de les carreres, trescarem la moleta de Pastoritx, a Valldemossa, amb Antoni Xavier Colom Colom. En Toni caça amb filats d’ençà que era un al·lot i es coneix la moleta pam a pam. La volta també serà un petit viatge toponímic, atès que, com afirma en Toni, “cada coll té un nom, poden tenir el nom de l’amo: el jai Nofre, el Pastor, la Madona, el Carritxer... però també poden tenir un nom propi: en Roques, en Carreres Amples, en Paret, en Seiard”.

Mentre començam a trescar amb en Toni per la contrada, observau la figura 1: una fotografia aèria del 2008 de la moleta de Pastoritx en la qual es veuen carreres de colls. Per facilitar-ne la identificació, he dibuixat uns vectors de color vermell seguint les carreres, que convergeixen de manera precisa en el siti del coll. També he dibuixat el llindar de la ‘paret del bosc’, que temps enrere separava el bosc de l’olivar, tal com es pot observar a la fotografia aèria de 1956 (figura 2) i que comentarem després.

En Toni explica que “els tords s’amollen cada dia cap al menjar’ o pugen a ‘la colgada’, cercant la claror de les carreres de manera instintiva, per esquivar el falcó. La geometria de les carreres ha de ser precisa, amb la visual passant pel siti i continuant fins a morir dins la seva claror.

Pel que fa a la ubicació, les carenes són llocs idonis per fer-hi un coll; allò que és important és situar el coll perpendicular a la trajectòria dels tords. Llavors, si a més a més la carena marca un poc de jou -una mica de coll-, encara és més ‘embocadís’.

En els colls de carena, el siti és el referent i no cal fer grans carreres, mentre que en els de mola, en ser damunt un espai planer, cal fer unes carreres importants. Per fer unes carreres damunt un lloc planer, com una mola, es necessiten dues persones: una al siti per guiar l’altra -que s’encarrega de tallar. En definitiva: mentre una controla la visual, l’altra esmotxa amb el xorrac”.

Si anam a les figures 3 i 5, podem observar millor la localització estratègica dels colls i les seves carreres sobre un model digital d’elevacions de la moleta de Pastoritx. La situació definitiva d’un coll és el resultat de combinar el coneixement precís del relleu amb llargues vetllades per esbrinar el camí seguit pels tords, des de les colgades cap als olivars.

En Toni també em comenta que “les colgades s’han estès i els colls antics han deixat d’estar ben posicionats perquè han quedat al marge de la ruta entre el menjar i el dormir -que és allà on hi ha tots els colls”. Per analitzar aquest aspecte, ens fixarem en la paret del bosc.

La localització de la paret del bosc -present a totes les figures- serveix de guia per observar com el bosc s’ha regenerat dins les marjades d’olivar -inequívoques a la fotografia del 1956-(figura 2), de manera que ha estès les colgades a cotes més baixes i ha provocat que una part dels tords no s’enfili a la mola.

Aquesta expansió del bosc sobre antics espais de conreu s’anomena transició forestal i és particularment recurrent allà on, a causa del relleu, resulta dificultosa la utilització de maquinària agrícola. La figura 4 està feta a partir de lidar, una tècnica de teledetecció que permet esbrinar l’altura de l’arbrat. Observam, en color verd, els arbres amb altura superior a 12 m, coincidint amb els pins de major empenta repartits per l’antic olivar.

Començam a baixar de la moleta conversant sobre la necessitat de preservar la saviesa pagesa. En Toni comenta que “la caça de colls no era una activitat masculinitzada. A les possessions, la madona caçava, totes les filles caçaven, per què? Perquè era subsistència. Actualment la caça ha passat a ser una activitat d’oci i a ser masculina; mentre fou una necessitat, també era femenina”. De sobte em fa reparar que ha començat “la purga de l’aglà” i que antigament era el senyal per amollar els porcs dins l’alzinar.

Diluvis al Mare Nostrum guaitats des del cel

Imatges a partir de dades: SRTM, MODIS, ESA

El 22 de setembre caigueren fins a 225 litres a la península del Cap Bon, al litoral nord de Tunísia. Una combinació d’imatges de diferents satèl·lits ajudarà a interpretar la situació atmosfèrica que va provocar les aiguades i les immediates inundacions de diverses planes litorals.

La figura 1 dibuixa un mapa de localització de la zona afectada, a la península del Cap Bon, a Tunísia. Les figures 2 i 3 representen imatges captades els dies 22 i 23 de setembre pel satèl·lit Terra de la NASA en què s’observa perfectament una depressió mediterrània, amb un notori gir ciclònic dia 23 -figura 3.

La figura 4 és un model digital d’elevacions generat a partir de les dades enregistrades per un sensor radar a bord de la llançadora espacial Endeavour de la NASA durant el febrer del 2000. Unes dades que ajudaran a perfilar la topografia de la zona afectada i entendre el curs seguit per l’aigua.

Per acabar, les figures 5, 6 i 7 representen una imatge captada dia 23 de setembre pel satèl·lit Sentinel-2 de l’Agència Espacial Europea. Les figures permeten veure l’abast de les inundacions. El petit requadre amb la figura 6 és una representació de la imatge a color natural -com ho veurien els nostres ulls des del satèl·lit. L’aigua, carregada de sediment, és de color marró i contrasta poc amb l’entorn. Per superar aquest entrebanc, una combinació que incorpora una banda del satèl·lit amb sensibilitat a l’infraroig permet, a les figures 5 i 7, identificar millor la presència de l’aigua, representada per tonalitats de color blau -més clar com major sigui la presència de sediment o menor la fondària.

Compartint conversa i imatges amb el geògraf Miquel Grimalt Gelabert, miràvem de fer una primera aproximació al fenomen. Comentava el Dr. Grimalt que “la situació atmosfèrica que ha provocat les aiguades del litoral del nord de Tunísia no respon a una gran depressió, sinó que és la confluència de factors de circulació atmosfèrica amb altres de purament geogràfics”.

Aquella data hi havia una petita depressió mediterrània situada entre Sicília i el litoral de Tunis que impulsava vent de component nord (i, per tant, de procedència marítima) cap a la costa del Cap Bon. Atmosfèricament s’apreciava un cert grau d’inestabilitat provocat per la presència d’aire fresc a les capes altes (-10°C als 5.500 m) i, per tant, les condicions de “fortor” purament meteorològiques no eren excepcionals.

Factors geogràfics

Aleshores: Què provocà tanta precipitació? En aquest cas, hi entren dos factors geogràfics. El primer és una mar Mediterrània molt calenta en aquesta època de l’any, el que es tradueix en un increment de la inestabilitat i l’aportació de molta d’humitat. El segon, la ubicació de relleus prop del litoral que ajudaren a la formació de les tempestes tot forçant l’ascendència de l’aire que provenia de la mar. El resultat final, la focalització d’una tempesta fortíssima en aquell sector.

Aquesta equació d’elements atmosfèrics i geogràfics que es tradueix en un diluvi són potencialment presents a gran part del litoral de les Illes Balears cada any de mitjan agost fins gairebé desembre.

En contemplar la imatge del sector de Soliman, es veu com la ciutat i rodalia es veieren negades per una allau de cursos que en arribar a la plana s’obrien en nombrosos canals, com a manera de venes que escampaven la torrentada a dreta i esquerra. Aquest funcionament és el típic de les planes litorals mediterrànies creades per episodis torrencials: els rius i torrents, en tocar el pla, es divideixen en cursos secundaris.

Aquesta disposició, anomenada en geomorfogia ‘ventall al·luvial’, es repeteix tossudament a les nostres terres, i inundacions en què l’aigua es va escampar a favor d’aquest tipus de canal s’han repetit a les millors terres agrícoles de ca nostra, des del Pla de Palma el setembre de 1962, a la conca de Campos el setembre de 1989, a sa Pobla l’octubre de 1990 i al Pla de Vila a Eivissa el setembre de 1977”.

Exposats al Sol: com interactuen els rajos solars amb la pell de Mallorca

Mapa amb valors d’albedo a partir d’una imatge del satèl·lit Landsat-8 de la NASA enregistrada dia 25 d’agost de 2014 a les 10:30 h UTC. J. Bauzà a partir de dades USGS

L’energia del Sol viatja en direcció a la Terra a la velocitat de la llum. Després d’un viatge de 8 minuts i busques toparà amb l’atmosfera, que actuarà d’escut protector i evitarà que el gruix de rajos perjudicials per a la nostra salut, com els ultraviolats, arribin a l’escorça terrestre.

Els rajos que superin el sedàs atmosfèric arribaran a la superfície terrestre, la qual -en funció del tipus de coberta: aigua, arena, vegetació, neu, etc.- en reflectirà una part i n’absorbirà una altra. Mentre que els rajos absorbits escalfen oceans i continents o engeguen processos fonamentals per a la vida com la fotosíntesi, entre molts altres, els rajos reflectits se’n tornaran com si haguessin topat amb un mirall i determinaran l’albedo.

A més a més del tipus de coberta, l’albedo variarà en funció de l’angle d’incidència del Sol i de la longitud d’ona dels seus rajos. En aquest cas, cal tenir en compte la llum visible -la que l’ull humà és capaç de percebre- i l’energia de l’infraroig d’ona curta.

Així, passam a analitzar la imatge d’avui, representada per un mapa de l’illa de Mallorca amb els valors d’albedo calculats a partir d’una imatge del satèl·lit Landsat-8 de la NASA enregistrada dia 25 d’agost de 2014 a les 10.30 h UTC.

Podem observar la distribució del valor d’albedo a la llegenda; un senzill càlcul estadístic indica que el 95% de la imatge té valors d’albedo d’entre 0 i 27. Com menor sigui el valor d’albedo, major serà la quantitat de radiació solar absorbida i, en conseqüència, major l’escalfament de la superfície, llevat que aquesta estigui coberta per vegetació.

Pensem en tres grups de cobertes: aigua, cobertes vegetades i cobertes no vegetades. Les dues primeres marquen valors molt baixos d’albedo, atès que absorbeixen la major part de la radiació solar que els arriba. En canvi, les cobertes sense vegetació, siguin d’origen antròpic, com les carreteres, o natural, com els roquissars de la serra de Tramuntana, mostren un rang de valors d’albedo important. Ens centrarem en aquestes.

A tall d’exemple, observau el contrast entre l’elevat albedo de la via de cintura de Palma i el menor albedo de l’aeroport de Son Sant Joan. Això és conseqüència del color fosc de l’asfalt de les carreteres, mentre que les plataformes i pistes de rodadura de l’aeroport són de formigó, més clares. Aquest contrast també es dona entre les terres de blanquer i les de call vermell del Pla de Mallorca. Ho podeu comprovar si anau botant entre el mapa d’albedo i la imatge de satèl·lit del mapa de localització. Si us hi entreteniu, observareu molts detalls: els embassaments de Cúber i del Gorg Blau, les carreteres, el contrast de la bassa de reg amb els hivernacles de Son Ferriol, pedreres de marès etc.

Per acabar, l’albedo és fonamental en el balanç energètic de la Terra, pel que fa al nostre redol: si n’augmentam el valor a les zones urbanes, ajudarem a disminuir la temperatura, per la qual cosa evitarem les illes de calor i millorarem la qualitat de vida.

Estirant la mirada: la destresa per traçar visuals entre torrers superant els accidents del relleu.

Visual traçada entre la torre Picada i la torre de na Seca sobre model digital d'elevacions ombrejat.

Dissenyar una xarxa d’observadors, lligats per contacte visual, superant barreres orogràfiques i abastant tot el perímetre illenc, pot semblar una tasca relativament senzilla amb les actuals eines cartogràfiques. Fer-ho fa cinc segles, en canvi, tenia un mèrit especial.

Històricament, el litoral illenc ha comptat amb la presència de talaiers i torrers, vigilants de qualsevol albirament de vaixells, dels quals es desconeixien les intencions. Recursos escassos obligaven que la xarxa mantingués la seva operativitat amb el menor nombre de punts d’observació. Per tant, pel seu disseny calia una habilitat particular, llançant una visual entre dos observadors i replicant el model fins a completar tot el perímetre de l’illa.

En l’actualitat, la teledetecció permet modelar el territori i cartografiar-ne atributs. El mapa d’avui, amb la representació del relleu d’una part del litoral de Sóller i Fornalutx, n’és un exemple. El mapa, generat a partir de tècniques de fotogrametria, ens brinda un punt de cota cada 25 m2, suficient per representar l’orografia i comprovar si és possible traçar una visual entre la torre Picada (Sóller) i la torre de na Seca (a la divisòria entre Fornalutx i Escorca).

Enfilats a la primera, albirarem na Seca per gregal. La visual entre les dues torres queda representada en el mapa per un segment de gairebé quatre quilòmetres de longitud, amb trams de color vermell i altres de color verd. Aquests darrers indiquen els trams del territori visibles dins el trajecte imaginari de la visual d’un observador a la primera torre. El perfil topogràfic de la visual, representat en el requadre, dibuixa de manera clara els accidents del relleu que s’ha de superar.

El mapa també ens descobreix algunes particularitats geomorfològiques de la contrada: observau el puig de Bàlitx, de carena ben perfilada, amb una ‘glopada de material’ al seu vessant de Tramuntana, a causa d’una esllavissada, de la qual la Illeta -antic esperó del puig- és testimoni.

Fins i tot, a partir del relat d’avui, em va sorgir un dubte toponímic: trescant per la contrada amb Ignasi Recalde Canals, solleric i estudiós de la navegació a la Mediterrània, observarem, a poca distància de la Torre Picada, una pedra ‘picada’ que podeu observar a la fotografia representada damunt el perfil topogràfic.

El topònim ‘la pedra picada’ apareix en un mapa d’Antoni Verger de la serra de Tramuntana de l’any 1594, data anterior a la construcció de la torre. És un mapa que fa uns anys analitzàrem amb Antoni Ginard Bujosa i en què l’autor, en un manuscrit que l’acompanya, fa la següent recomanació:

“ Una fortalesa a la piedra Picada guardaria que no desembarcassen a los cabos ni entrasen por el coll del era por donde fueron los moros a Sóller y de dicha fortalesa guardaria el puerto de Sóller ”.

Cartografies posteriors, com el mapa de Mallorca de Despuig de 1784, incorporen el topònim ‘castillo d. Piedra Picada ’, car feia més d’un segle que s’havia construït la torre. I així, fins avui, quan el topònim vigent i que tots coneixeu és ‘la torre Picada’.

Per acabar, mentre intentam esbrinar si la pedra picada de la fotografia és l’origen de l’actual topònim de la torre, “qui sap”, tal com reflexionava -deixant volar la imaginació n’Ignasi el dia de l’excursió- “si, fins i tot, el cocó de la pedra hauria servit per cremar-hi oli i orientar els navegants”.

Un saurí a l'Espai

Composició a partir de dues imatges del satèl·lit Sentinel-1. Les tonalitats blaves indiquen les zones anegades. 01. Detall de l’embassament del Gorg Blau. En color blau es veu la pujada de nivell. 02. Detall del Prat de Sant Jordi. Les “taques” de color blau representen les àrees inundades. 03. Detall de Porreres. Es combinen sòls anegats (tonalitats blaves) amb altres de saturats i amb vegetació (tonalitats vermelles). / J. BAUZÀ A PARTIR DE DADES ESA

Probablement encara recordau les intenses i abundants pluges que durant els mesos de desembre de 2016 i de gener de 2017 caigueren sobre Mallorca. Cercant una mirada de satèl·lit que ajudàs a esbrinar la magnitud dels efectes provocats per aquestes, topava amb una mar de niguls que cobria l’illa i, de manera ineludible, orientava l’anàlisi cap a un satèl·lit equipat amb sensor radar, amb capacitat de travessar els niguls, talment l’assistència del radar a un vaixell navegant per una mar emboirada.

L’objectiu era cartografiar la presència d’àrees inundades sobre el territori insular. Sense aprofundir en detalls tècnics, un satèl·lit amb radar llança polsos d’energia cap a la superfície terrestre. En impactar-hi, en funció de diferents variables, una part dels polsos retorna amb informació de la superfície al sensor del satèl·lit. Aquest intercanvi té lloc mentre el satèl·lit orbita a 800 km d’altitud i a una velocitat de 30.000 km/h -els polsos viatgen a la velocitat de la llum.

Una manera de cartografiar les zones inundades per les pluges, diferenciant-les d’aquells cossos d’aigua preexistents, consisteix a barrejar una imatge prèvia amb una de posterior als episodis de precipitació. Seguint aquest criteri, he combinat una imatge de dia 8 de desembre de 2016 amb una de dia 25 de gener de 2017. Així, obtindrem una imatge a color on les diferents tonalitats ajudaran a detectar la presència d’aigua.

De manera succinta, les tonalitats blaves indiquen la presència de làmines d’aigua, mentre que les vermelles ho són de vegetació sobre un sòl saturat o anegat. Per altra banda, el color negre indica la presència de cossos d’aigua existents abans dels episodis de precipitació -ho veurem amb detall analitzant tres sectors de la imatge.

El requadre 1 correspon a l’embassament del Gorg Blau. Mentre que el color negre dibuixa la làmina d’aigua preexistent, en blau tenim la seva expansió resultat de les precipitacions.

El Prat de Sant Jordi (requadre 2) apareix com una zona prou anegada, atès el “trencadís” de polígons de color blau. A la part superior del requadre, una taca negra dibuixa la llacuna artificial de reg de Son Ferriol -present abans de les pluges. També apareix d’aquest color la pista de l’aeroport, en aquest cas a causa d’un efecte especular, que genera un comportament semblant a una làmina d’aigua.

El requadre 3 ens trasllada fins al municipi de Porreres, farcit de tonalitats blaves i vermelles, indicatives de zones inundades i de sòls saturats.La imatge ens proporciona una primera aproximació a partir d’una anàlisi visual del grau d’afectació de les pluges. El treball de camp ajudaria a establir llindars a partir de punts de control i generar una cartografia precisa.

Per acabar, si observam la serra de Tramuntana veurem que hi abunden les tonalitats verdoses i grises, no indicatives de presència d’aigua. Això és degut a la naturalesa calcària de les roques que permeten que l’aigua de la precipitació s’infiltri de manera ràpida. Per contra, les zones argiloses del Pla de Mallorca -un temps albellonades- tard o prest acabaran saturades i perdran la capacitat per infiltrar més aigua. Del Prat de Sant Jordi, antic aiguamoll, resten pocs elements funcionals del projecte de dessecació iniciat fa més d’un segle i mig per l’enginyer holandès Paul Bouvij

La cartografia del càrritx: una mirada satel·lital a la “sabana” mallorquina

Imatge voltants del torrent de Pareis enregistrada dia 14/06/11 pel satèl·lit WorldView-2. J. Bauzà a partir de dades ESA

El càrritx, juntament amb la roca calcària, són components cabdals dels espais oberts de la Serra de Tramuntana on, amb l’ajut de l’aigua, l’home, el foc, o la dent, entre d’altres, han conformat la nostra “sabana” des de l’arribada dels primers pobladors. Un exemple paradigmàtic d’aquest paisatge el trobam als voltants del torrent de Pareis, a Escorca on un satèl·lit ens donarà la mirada privilegiada del voltor.

La imatge d’avui fou enregistrada el dia 14 de juny de 2011 pel satèl·lit WorldView-2, un satèl·lit comercial a 770 km d’altitud amb vuit bandes que van des de l’espectre visible fins a l’infraroig proper i amb una resolució espacial de 2 m. —imaginau-vos les vuit bandes del sensor del satèl·lit com una càmera fotogràfica, carregada amb vuit rodets de pel·lícula de diferent sensibilitat, alguns amb sensibilitat que va més enllà de la de l’ull humà. La possibilitat de combinar les bandes, juntament amb un píxel d’alta resolució, obria la possibilitat de cartografiar la coberta vegetal de l’indret.

Una primera mirada a la imatge principal ens permet identificar elements familiars com el Nus de sa Corbata, el llit del torrent de Parells o Sa Calobra. Hi dominen els grisos minerals amb els verds vegetals seguit d’alguns conradissos de color ocre i el blau de la mar. Dins el requadre central he emmarcat l’àrea a cartografiar: una superfície de 100 ha del lloc conegut com els Clots de l’Infern.  Els clots —forma col·loquial per referirse a una dolina— agafen el nom de la seva forma còncava i tenen la particularitat d’estar reblits per argiles provinents del procés de dissolució de la roca calcària. Aquesta singularitat els converteix en petits oasis envoltats d’un desert calcari i farcits de vegetació com el bruc, que no tolera sòls calcaris.

Per deslligar la vegetació de la roca dins el mosaic de grisos i verds de la imatge processarem les bandes del satèl·lit —com si anéssim a l’era a separar el gra de la palla. El resultat d’una primera “batuda” el tenim al requadre superior de la part esquerra on hem incorporat la banda de l’infraroig: la vegetació queda representada per diferents tonalitats de vermell, millorant-ne el detall. Per exemple es pot observar com la vegetació dels clots, amb abundància de bruc, és d’un vermell més fosc que la resta. També observam la distribució de la vegetació aprofitant les escletxes de la roca —les mateixes que canalitzen i engoleixen l’aigua de pluja.

Una segona “batuda” ens permet aplicar un índex de vegetació, concretament l’NDVI, calculant un llindar a partir del qual considerarem la presència de vegetació. En aquest cas, un llindar de 300 com indicatiu de la presència de vegetació ens dóna un resultat de 56,9 ha. Per tant, de les 100 ha que hem analitzat, un 56.9% està cobert per vegetació front a un 43.1% de roca nua.

En definitiva, una superfície prou significativa que justificaria l’existència pretèrita dels camins de muntanya, vies de transhumància que, en arribar l’estiu, conduïen les guardes d’ovelles de les marines de Migjorn cap a les pastures de la Serra de Tramuntana.

Quin model volem?

Imatge enregistrada dia 22 de desembre de 2017 pel satèl·lit Sentinel-2 del Campo de Dalías (Almeria) cobert per hivernacles. El perímetre d’Eivissa n’emmarca les dimensions. / J. BAUZÁ A PARTIR DE DADES ESA

Una imatge enregistrada el 22 de desembre passat pel satèl·lit Sentinel-2 de l’Agència Espacial Europea mostra el Campo de Dalías, a Almeria, des de 800 km d’altitud. El perímetre d’Eivissa, a la mateixa escala que la imatge del satèl·lit, permet agafar consciència de les dimensions del major camp d’hivernacles d’Europa. És una imatge d’hivern, que evita el reflex del Sol a l’estiu sobre les cobertes de plàstic.

El Campo de Dalías i Eivissa representen dos paradigmes d’un model de monocultiu intensiu: un de basat en el conreu d’hortalissa i l’altre en el turisme. Com veurem, dues històries amb algunes diferències, però també amb similituds.

Fa 55 anys, al Campo de Dalías dominava una agricultura de subsistència. El primer hivernacle va arribar el 1963 de la mà de l’Instituto Nacional de Colonización, juntament amb milers de tones d’arena de platja per crear el sòl conegut com ‘enarenado almeriense’, que amb el temps i quarterades de plàstic convertiria aquest indret en el principal exportador d’hortalissa a Europa.

Set anys abans, la visita a l’estiu de 1956 a les Illes Balears dels reporters Franc i Jean Shor de la National Geographic Society ens deixava l’article The Balearics Are Booming: Low-cost Living Beneath Azure Skies Lures Vacationing Throngs to Spain’s Sunny Mediterranean ‘Isles of Peace’. Aquest fou el títol elegit per encapçalar el reportatge. Un terme ( booming ) triat per constatar la percepció d’embranzida econòmica lligada al turisme que, en un moment de contrasts, tot just començava a albirar-se -haurien de passar deu anys perquè l’aeroport d’Eivissa s’obrís al trànsit internacional.

Durant la visita a Eivissa, na Jean i en Franc varen ser convidats a passar la vetlada a casa d’un pagès de Sant Antoni de Portmany, tota la família del qual pelava ametles asseguda dins la cuina, amb l’única claror d’una espelma. El pagès contava que la seva font d’ingressos provenia del conreu de tres quarterades d’ametlers, de les quals esperava treure unes 4.000 pessetes, 3.000 de les quals anirien destinades a amortitzar el capital i interessos d’un petit bocí de terra que feia tres anys que havia comprat. En qualsevol cas, afirmava amb resignació: “Menjam bé i, gràcies a Déu, tenim bona salut”.

Així, fa una mica més de mig segle que al Campo de Dalías i a Eivissa se sembrava la llavor que transformaria per sempre aquests dos indrets de la Mediterrània en dos models d’exportació de béns i serveis a Europa (el turisme també és una activitat d’exportació, atès que els seus serveis es venen a ciutadans d’altres països). Mentre que avui el Campo de Dalías és el rebost de l’hortalissa d’Europa, Eivissa ho és, en una part important, de la set d’hedonisme dels europeus.

El canvi ha estat ràpid, tal vegada massa, però acceptem que és el relat de dos models d’èxit que, entre altres elements, ha permès passar de ser terra d’emigrants a terra d’acollida, però també de dos models que generen externalitats (com qualsevol activitat) i que s’enfronten a reptes importants per a la seva continuïtat.

Darrerament es nota una certa fatiga per una part de la societat cap al model de monocultiu turístic de les Illes Balears però, en contraposició amb el Campo de Dalías, quin model volem? Faig la pregunta perquè no estic segur que sigui possible caminar cap a un terme mitjà en l’actual escenari de globalització, fonamentat en l’especialització, en una partida que es juga en el tauler del món i en què les cartes ja estan repartides.

En qualsevol cas, resulta paradoxal que els milers de tones d’arena de platja que ajudaren a crear l’‘enarenado almeriense’ que va transformar els conreus del Campo de Dalías també omplirien les platges de la pitiüsa major de turistes europeus a la recerca de felicitat.

Acabaré amb el relat d’un pagès de Las Norias que, en el documental 50 años de invernaderos en el Campo de Dalías, Almeria, explica, de manera brillant, les raons del seu boom: “Que era por el clima, que nosotros el clima no lo teníamos metido aquí [es toca el cap amb el dit], no sabíamos náa, pero el que venía de afuera sí lo sabía, que aquí hay muy buen clima y por eso se ha establecido todo esto que se ha establecido en la zona esta”.

Dels verds de la primavera als ocres de l'estiu

Imatge de dia 05/04/18 enregistrada pel satèl·lit Sentinel-2 de la ESA

Imatge de dia 09/07/18 enregistrada pel satèl·lit Sentinel-2 de la ESA

La mar Mediterrània: una mar profunda envoltada de muntanyes

UIB - Esporles

Viatge a unes illes imaginàries: Un testament cartogràfic sobre la vulnerabilitat insular

A la brillant escena final de la pel·lícula El planeta dels simis, l’astronauta Taylor (Charlton Heston), en descobrir l’estàtua de la Llibertat enfonsada dins l’arena d’una platja, s’adona que, després d’un viatge per l’espai durant uns 2.000 anys a una velocitat propera a la de la llum, ha retornat al planeta Terra. Enrabiat per la capacitat autodestructiva de l’home, maleeix la humanitat.

La pujada del nivell de la mar és el resultat de dos factors: per una banda, la fusió de gel continental i, per l’altra, l’augment de la temperatura de l’aigua, que fa que aquesta incrementi el volum. Si es fongués tot el gel continental dels dos hemisferis de la Terra, s’estima que el nivell de la mar pujaria uns 66 m. Més enllà d’entrar a analitzar l’exactitud d’aquesta predicció, la idea d’avui és parlar de geografies imaginàries.

Imaginem per un moment que som protagonistes d’un viatge semblant al de l’astronauta Taylor i que el nostre viatge per l’espai que començà a les Illes Balears fa dos mil·lennis està arribant al final. Iniciam la maniobra d’aproximació una mica desorientats, ja que no acabam de reconèixer la fisonomia del territori illenc: han desaparegut les capitals de cada illa, no veim cap aeroport i ens crida l’atenció l’elevat nombre de petites illes i illots.

Per fortuna, la nostra nau té capacitat per amarar. Tot seguit som rebuts pels habitants de l’illa major. Un comitè de benvinguda ens comunica que som els visitants 2 bilions i que, per aquesta raó, ens volen honorar amb un tour complet per l’Arxipèlag. En la confusió que ens envolta, acceptam l’oferiment.

Així, l’endemà emprenem l’itinerari. Sortim del port de Vilafranca per arribar, després de navegar pel que sembla un immens fiord, a l’illot d’Alcúdia. Seguidament fixam rumb a l’illa de Menorca, passant pel canal que separa Ciutadella de la resta de l’illa. Comença a fosquejar quan posam proa cap a l’extrem meridional de l’Arxipèlag, envoltant les petites illes de la Mola i de Barberia, on els penya-segats impossibiliten desembarcar. Arriba el moment de tornar a Mallorca i enfilam direcció nord, cap a la immensa badia de Campos.

Desconcertats, comparam les nostres antigues cartes de navegació amb un mapa actual de l’Arxipèlag i veim sorpresos que les Illes Balears han perdut un 34% de la superfície, després de passar de quasi 5.000 km2 a 3.275 km2.

Em despert i m’adon que tot ha estat un somni. Entre les mans tenc un mapa que, de manera precisa, dibuixa fins on es desplaçaria la línia costanera a les Illes Balears si es fongués tot el gel continental i el nivell de la mar pujàs 66 m. Abstret, pens en el significat dels somnis i en la probabilitat de fer-se realitat.

Una xarxa d'observatoris antiaeris

La Terra pel sedàs del satèl·lit

El desplaçamernt del "centre de la població" a les Illes Balears des de l'any 1930

La teranyina verda de Ciutat

Prenent el pols a l'incendi d'Andratx del 2013

UNA AVENTURA PER A LA CIÈNCIA. FRANÇOIS ARAGÓ I EL TRIANGLE 17

Joan Bauzà Llinàs¹*

Joan Stela Fiol²#

¹Departament de Ciències de la Terra UIB.

²Departament de Física UIB.

Bauzà, J. i Stela, J. (2016). Una aventura per a la ciència. François Aragó i el triangle 17. In:

Ginard, A.; Vicens, D. i Pons, G.X. (eds.). Idees que van canviar el món. Mon. Soc. Hist. Nat.

Balears, 22; 147-163. SHNB - UIB. ISBN 978-84-608-9162-8.

Disponible on-line a shnb.org/SHN_monografies

Resum

El 1791 l’Assemblea Nacional Francesa decretà que el metre seria la nova mesura de referència i es definiria com la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. Per mesurar el meridià es va fer servir el mètode de la triangulació; Pierre Méchain inicià una de les campanyes de mesure i les va acabar el seu successor, François Aragó, que va prolongar la mesura del meridià fins a les Balears. L’estada a Formentera d’Aragó va servir per tancar el triangle 16 i per començar el triangle 17, situat entre Formentera, Eivissa i Mallorca. Es discuteix si era necessari mesurar el triangle 17; des d’un punt de vista científic, un cop tancat el triangle 16, amb el seu vèrtex més meridional a Formentera, no era necessari continuar la triangulació cap a Mallorca per mesurar el meridià.

El naixement del metre

El metre, aquesta familiar unitat de mesura, ens resulta un element proper i quotidià. No obstant, cal recordar que la seva existència és recent. El seu origen es remunta a la decisió presa el 1791 per l’Assemblea Nacional Francesa d’establir unitats naturals universals per a les mesures de longitud i pesos. La seva difusió i adopció internacional no es consolidaria fins un segle més tard, el 1889, quan a la primera Conferència General de Pesos i Mesures s’estableix el metre patró o metre prototip internacional. Paradoxalment, quasi en paral·lel, també s’havia adoptat el meridià de Greenwich com a meridià de referència (1884) en substitució del de París.

El metre és fill de la Il·lustració i, per tant, de la Revolució Francesa, un moment apropiat per als entusiastes. Calia cercar una mesura d’aplicació universal, que desafiés el pas del temps amb l’esperança d’acabar amb el desordre, fruit de la multitud de mesures tradicionals d’abast local; aquestes es consideraven un residu del feudalisme i de l’Antic Règim: pams, canes, vares, destres, llegües, etc., per posar exemples. Però el pitjor no era l’enorme diversitat, sinó el fet que mesures del mateix nom tinguessin valors diferents: llegua de posta francesa (3,89 km), llegua de posta espanyola (4 km), llegua jurídica (4,17 km), llegua de cinc mil vares (4,77 km), o la llegua d’Alacant o de 20 al grau (5,55 km), en serien altres exemples. Tot plegat, és evident la complicació creada a l’administració pública a l’hora de treballar amb mesures diverses, tal és el cas del fisc, per dur a terme la seva funció per exemple, al cadastre, fonamentada en la mesura de superfícies territorials (Moreu-Rey, 1956).

L’especificitat del nou sistema de mesura basat en el metre seria que fos decimal. Així, el 1791 l’Assemblea Nacional Francesa decreta que la nova mesura de referència sigui una deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre, opció que s’imposa a la d’establir la mesura en base a la longitud d'un pèndol amb un semiperíode d'un segon. A partir d’amidaments previs a altres latituds,[1] a més dels que s’havien duït a terme sobre la part septentrional del meridià de París, en el tram Dunkerque-París,[2] se sabia que la longitud del pèndol era molt propera a la proposada en base a la deumilionèsima part del quadrant del meridià. L’experiment del pèndol requeria un esforç que era insignificant front a l’opció de mesurar un arc de meridià, però l’oscil·lació del pèndol plantejava el problema que la força de la gravetat varia significativament al llarg de la superfície de la Terra i, per tant, la longitud del pèndol feia el patró de longitud més arbitrari, ja que s’hauria de precisar l’indret on es determinaria el valor del metre.

Un cop presa la decisió de mesurar un arc de meridià, calia escollir-ne un en particular. Un dels requisits era que l’arc de meridià a mesurar estigués a una distància intermèdia entre el pol i l’equador, ja que seria on menys es deixaria notar el fet que la Terra no és una esfera, sinó un esferoide oblat. En segon lloc, es considerava que els resultats serien més precisos si els dos punts de partida es trobessin a la vora de la mar, per la facilitat de reduir les distancies a l’horitzó. Aquests requisits limitaven les possibilitats als meridians que a la vegada creuessin pel mar del Nord, el Bàltic o el Canal de la Mànega i el Mediterrani. Al mateix temps, calia evitar, per motius operatius, les grans serralades com els Alps i els Càrpats. Amb aquests criteris, hi entrava el meridià des de Dunkerque a Barcelona, que ja havia estat mesurat parcialment i que, a més, tenia el caràcter simbòlic de passar per París, establert des del seu Observatori Astronòmic (Moreu-Rey, 1956).

El meridià de París a 2º 20’ 14’’ E de Greenwich, entre Dunkerque i Barcelona, complia els requisits per fer viables les tasques de triangulació. Elaboració pròpia.

Tenint clar que havia de ser el meridià de París, s’engeguen els treballs. L’Assemblea, reunida el 26 de març de 1791, decideix que la nova mesura s’anomenarà metre (del grec metron, “mesura”). Així, els astrònoms Jean-Baptiste Delambre (Amiens 1749 – París 1822) i Pierre Méchain (Laon 1744 – Castelló de la Plana 1804) partiren de París, el primer cap al nord i l’altre cap al sud. Un cop acabades les operacions quedaren en retrobar-se a Rodez, més o menys a mitjan camí entre París i Barcelona. Delambre, per tant, tenia un segment de meridià (Dunkerque-París-Rodez) superior al de Méchain, però es tractava d’un tram conegut i que anteriorment ja havia estat mesurat en alguns sectors. Per contra, Méchain tenia el segment més curt (Rodez-Barcelona), però desconegut, sobretot al sud dels Pirineus.

Per mesurar el meridià s’utilitzà la tècnica de la triangulació, aplicant els principis de la trigonometria, segons la qual, quan es coneix el valor del costat d’un triangle i dos angles, també es troba el valor dels dos altres costats. En conseqüència, era precís determinar de forma acurada un primer costat, una longitud agrimensurada i que rep el nom de base. La resta consistirà a crear una xarxa de triangles fins al punt on es pogués arribar seguint el meridià.

Les operacions d’amidament des de Dunkerque a Barcelona foren penoses i perilloses per als dos astrònoms. Tant eren considerats sospitosos de ser contraris als principis de la revolució, com, en altres ocasions, les seves vides corrien perill per la presència de bandolers. Estant Méchain a Barcelona, l’any 1793, va detectar un suposat error en el valor de la latitud calculada de Montjuïc, suposició que li ocasionà greus problemes de consciència que el portaren a la depressió i a no lliurar els seus resultats fins l’any 1798 (Alder, 2002). En base als treballs de Delambre i Méchain el dia 10 de desembre de 1799, el Primer Cònsol, Napoleó Bonaparte, signava l’acta de naixement del metre, que, com s’havia concebut, hauria de ser per a tots els homes i tots els temps. Aquest patró, conegut com a Mètre des Archives, resultà ser 0,2 mm més curt que com s’havia definit vuit anys abans. Amb posterioritat, el patró de metre adoptat el 26 de setembre del 1889 a la Primera Conferència General de Peses i Mesures reproduïa exactament la longitud del Mètre des Archives. 

Després d’uns anys de treballs, Méchain tenia el projecte de continuar la mesura de l’arc de meridià des de Barcelona fins a les Illes Balears. Començà les operacions, però tengué l’infortuni de morir, a Castelló de la Plana, el setembre de 1804, víctima de la febre groga. Poc temps després, fou nomenat el seu successor, el jove rossellonès François Aragó que, a partir d’ara, es converteix en el protagonista d’aquest relat.

Aragó i la seva època

François Aragó rebria les influències dels darrers anys de la Il·lustració, un moviment intel·lectual comprés entre 1688 i la Revolució Francesa del 1789. La Il·lustració es proposava il·luminar la humanitat amb les llums de la raó, considerada com un instrument més per adquirir que no pas per posseir. A partir de la raó es vol arribar a la felicitat general. En l’univers de la Il·lustració, que proclama la dignitat de l’home i els ideals de progrés i felicitat, covaria la Revolució Francesa, una revolució burgesa, que ja s’havia experimentat als Estats Units d’Amèrica i la seva independència (1776).

A les comarques septentrionals de Catalunya, incloses dins l’Estat francès des de la pau dels Pirineus (1659), d’on era originaria la família Aragó, la Revolució Francesa tingué fortes repercussions. La revolució suposa el final de l’Antic Règim, amb l’abolició de la complexa jerarquia administrativa, judicial i militar, i la subjecció a la nova organització estatal, centralitzada a París. La revolució triomfà al Rosselló on la tradició catòlica estava molt arrelada. La proximitat de la frontera amb l’Estat espanyol determinà que el Rosselló fos una zona de pas per a un gran nombre de nobles i eclesiàstics que fugien i cercaven refugi a Catalunya. D’altra banda, els polítics rossellonesos iniciaren una acció de propaganda de la revolució a Catalunya i a París; un membre del Comitè de Salut Pública, Georges Auguste Couthon (1755-1794), arribaria a propugnar la creació d’una república catalana independent i revolucionària. La iniciativa, però, resulta estèril, donada l’antipatia tradicional catalana cap a França i el pes de la tradició religiosa en un ampli sector de la població. El rebuig a les idees revolucionàries condicionà fortament la conducta dels catalans, anys més tard, en produir-se la invasió napoleònica, que es traduí en una forta resistència catalana a Napoleó durant la guerra del Francès. Per aquestes circumstàncies precisament Francesc Aragó estigué a punt de jugar-se la vida.

Coll de Panissars amb una de les fites frontereres del Tractat dels Pirineus (1659). Al fons la divisòria del puig de les Calmelles, vèrtex d’un dels triangles del tram de Méchain. Fotografia: Joan Bauzà.

Francesc Joan Domènec Aragó

Francesc Joan Domènec Aragó i Roig naixia el 1786 a Estagell, un municipi del Rosselló (Pirineus Orientals), a una trentena de quilòmetres de Perpinyà. Era fill de Francesc Bonaventura Aragó i de Maria Roig.[3] El seu pare era batlle del poble des de l'any 1790. Estagell, amb una superfície de 21 km², forma part de les comarques septentrionals catalanes que, a mitjans segle XVII varen ser cedides a França. Un poble no gaire gran, però molt transitat. Un territori fronterer on les tropes hi desfilen freqüentment, juntament amb comerciants i viatgers de Bourdeus o de Tolosa, en trànsit de Perpinyà a Espanya o viceversa. El senyor Aragó pare és una persona acollidora i amb cert prestigi social, que alberga personatges rellevants; un dels hostes fou justament l’astrònom Pierre Méchain, quan el jove Aragó només tenia vuit anys (1794).

Uns anys més tard, el 1803, es repetia la visita de Méchain a la casa familiar dels Aragó on l’astrònom feia una estada de camí a Barcelona, amb el projecte de prolongació del meridià fins a les Illes Balears. Méchain, que aleshores era director de l’Observatori de París i president del Bureau des Longitudes,[4] es fixa en el jove Aragó. Aquest tenia disset anys i s’afanyava amb el difícil programa de matemàtiques exigit per entrar a l’Escola Politècnica de París. El pare d’Aragó aprofita l’avinentesa per demanar a Méchain el seu parer sobre les possibilitats del seu fill per superar les proves d’accés. Paradoxalment, Méchain desaconsella la carrera científica: veritablement massa difícil a recórrer. A menys d’una vocació especial el vostre fill només hi trobarà decepcions. (Bayart, 2012).

Malgrat el poc coratge que li donà Méchain, el voluntariós Aragó seria admès a la Politècnica l’octubre de 1803. Aragó estigué sempre entre els millors alumnes encara que el seu esperit crític i poc dòcil el conduirien a abandonar l’Escola i a entrar com a secretari bibliotecari a l’Observatori astronòmic de París. Va ingressar recomanat per l’astrònom, matemàtic i físic Pierre-Simon Laplace, aleshores president de l’Observatori, que veu en Aragó un entusiasme i una capacitat en coneixements científics superior als exigits a la Politècnica. Com ja hem indicat, el mes de setembre de 1804, Méchain moria a Castelló víctima de la febre groga durant la campanya de triangulació. Al mateix temps, el seu fill Augustin Méchain dimitia de la plaça de secretari que ocupava a l’Observatori. La vacant seria atorgada al jove de dinou anys François Aragó (Bayart, 2012). D’aquesta manera, la mort de Méchain, que en el seu moment desaconsellà al senyor Aragó pare que el seu fill opositàs a la Politècnica, derivaria en el seu relleu pel jove Aragó, que, igualment, s’aplicaria a continuar el projecte de triangulació per mesurar el meridià.

La figura d'Aragó

Aragó podria haver passat a la història exclusivament per les seves tasques científiques. A més de les tasques de triangulació, en el camp de l'óptica, el 1810, du a terme els primers experiments per determinar la velocitat de la llum, a partir del fet que la Terra es desplaça a 30 km/s, pocs anys abans que, el 1838, els físics Hippolyte Fizeau (1819-1896) i Léon Foucault (1819-1868) fessin la primera determinació de la velocitat de la llum. En el camp de l’astronomia, Aragó també fou un gran divulgador; destaca la seva obra Astronomie populaire i el fet d’haver estat mestre de l’astrònom Urbain Le Verrier (1811-1877), que va descobrir Neptú gràcies als plantejaments d’Aragó. En electromagnetisme, presentà l’experiment de Hans Christian Ørsted (1777-1851) a André-Marie Ampère (1775-1836) amb qui va inventar l’electroimant.

Però Aragó, amb el temps, s’interessarà també per la vida pública ocupant diversos càrrecs de responsabilitat, com Ministre de la Marina i, fins i tot, exercí de Cap d’Estat durant la Segona República Francesa, concretament en el breu espai des del 9 de maig fins al 24 de juny de 1848. Durant el seu mandat com a Ministre de la Marina, al 1848, signà l’abolició de l’esclavitud a les colònies franceses.

Aragó despertaria l’admiració de personatges rellevants de l’època, tal és el cas de Jules Verne a qui inspiraria alguns episodis de les seves novel·les, amb vincles amb les Illes Balears, com per exemple a Hector Servadac: voyages et aventures a travers le monde solaire publicada l’any 1877[5], en la qual el pas d'un cometa arrabassa fragments de la Terra. Quan els protagonistes, que volen per l’espai, pensant que encara estan a la Terra, cerquen les Balears amb la vista i només veuen un penyal de Formentera. Un savi els explica el que ha passat; aquest savi en totes les seves explicacions invoca l'autoritat de Francesc Aragó.

Una altra obra de Jules Verne, ubicada aquest cop a l’illa de Mallorca, és Clovis Dardentor publicada a l’any 1896[6]. El protagonista, Clovis Dardentor, en ruta de Marsella a Alger, fa escala a Mallorca; Visita la ciutat de Palma[7] i des del castell de Bellver, Dardentor estableix un diàleg amb el guia local que glorifica la persona d’Aragó:

-¡Sí!- dijo Clovis Dardentor.- Sería preciso permanecer aquí semanas, meses.

-¡Ah!- respondió el guía, que sabía muchas anécdotas-; es precisamente lo que pasó a un compatriota de ustedes.

-¿Cómo se llamaba?- preguntó Marcel Lornans.

-Francisco Aragó.

-Aragó... Aragó...-exclamó Clovis Dardentor-; una de las glorias de Francia.

-Aragó- repetía Clovis Dardentor.- ¡Aragó, el célebre hijo de Estagel, el glorioso hijo de mis Pirineos Orientales!

En una altre fragment, amb certa resignació, Verne que ja pensava en metres, feia referència a les unitats de mesura local:

 “Desanduvo el grupo lo andado subiendo por la calle dicha, de unos trescientos metros de longitud, o sea mil seiscientos palmos, para contar a la mallorquina.”[8]

Il·lustració de la novel·la de Jules Verne Clovis Dardentor on es pot observar la Seu de Mallorca. Font: Bibliothèque nationale de France.

Un altre personatge il·lustre en la trajectòria d’Aragó era Alexander von Humboldt (1769-1859), considerat un dels pares de la Geografia moderna, que va ser un ferm admirador d’Aragó. Humboldt escrigué el pròleg a la biografia d’Aragó, Histoire de Ma Jeunesse (1854), i va mantenir una important relació epistolar amb Aragó durant més de quaranta anys. Aquesta correspondència fou recollida per Pierre Laugier (1864-1907), nebot d’Aragó i de professió actor. A Correspondance d’Alexandre de Humboldt avec François Arago (1809-1853) es recullen un total de 124 cartes entre Alexander von Humboldt i François Aragó; del seu contingut se n’extreu el gran afecte que existia entre ells. En una de les cartes, von Humboldt preocupat per la salut del seu amic, escriu: “Tu sais que je t’observe comme une planète dans sa course lumineuse.” No menys interessant és quan parlen d’història de la cartografia, fent referència a l’Atles Català de 1375, al cardenal mallorquí Antoni Despuig o al mallorquí Felip Bauzà,[9] insigne cartògraf de l’expedició Malaspina.

En definitiva, Aragó representa una personalitat importantíssima del coneixement i de la cultura del segle XIX. En la seva trajectòria, com veurem, hi tendrà un paper rellevant la seva visita a les Illes Balears.

Les Illes Balears: el triangle 17

Com hem indicat, la mort sobtada de Méchain el setembre de 1804 provocaria l’entrada d’Aragó dins la campanya per prolongar la mesura del meridià de París fins a les Balears, si bé encara haurien de passar uns anys fins que Aragó arribés per primer cop a Eivissa, per passar posteriorment a Formentera i a Mallorca. Saltar del continent fins a les Balears tenia sentit per tal de mesurar el triangle número 16. Aquest triangle tenia el seu vèrtex peninsular a la serra de Montgó, a Alacant (752 m); el tancaven els vèrtexs de Sa Talaiassa, a Formentera (197 m), i d’Es Camp Vell, a Eivissa (401 m).

Així, dia 12 de març de 1807, Aragó, a bord del vaixell de la classe místic Terrible arriba a Eivissa. Ho fa acompanyat pel físic, matemàtic i astrònom francès Jean-Baptiste Biot (1774-1862), dotze anys major que Aragó, un home disposat a l’aventura, que fou capaç d’enlairar-se amb un globus aerostàtic amb el químic i físic Louis Joseph Gay-Lussac (1778-1850). La resta de l’equip estava format pels astrònoms espanyols José Rodríguez (1770-1824) i José Chaix (1766-1811).

Durant la campanya a Eivissa, els dos científics francesos acaben de mesurar el triangle 16 i un cop finalitzats els treballs tornen a la Península, on aprofiten per dur a terme ajustaments de les mesures preses fins el moment. Aragó torna a les Balears i aquest cop ho fa a Formentera el mes de novembre de 1807. Juntament amb Biot, s’allotjaran a Can Talaiassa, al Pilar de la Mola. Anys després, l’arxiduc Lluís Salvador, en el seu pas per Formentera, escriuria “Can Talayasa es la finca y casa de mayor cabida e importancia de la Mola. Pertenece a la familia Mayans que pasa por ser también la más acomodada y una de las más respetables de la comarca, familia que se halla constituida, por decirlo así, de un modo patriarcal, pues ofrece la particularidad de que los hijos del que es cabeza de la misma, no se emancipan en cierta manera nunca de su paterna autoridad. Contraen matrimonio y continúan viviendo en casa con sus mujeres y prole, Cásense los nietos y se quedan también en ella como sus padres y así sucesivamente. En la actualidad y desde hace ya algunos años, se compone la familia de 22 individuos y su jefe, hijo primogénito de Bartolomé Mayans Ferrer, que lo era en tiempo de Biot, cuenta la edad de 90 años.” Sembla que l’Arxiduc anticipà el futur donat que, avui, 150 anys després, Can Talaiassa no ha canviat de família; segueix sent propietat de la família Mayans, al front de la qual es troba Bartomeu Mayans,[10] descendent de Bartolomé Mayans Ferrer.

Vèrtex Geodèsic a Can Talaiassa, Formentera, on els científics Aragó i Biot determinaren la seva latitud. Fotografia: Joan Bauzà.

L’estada a Formentera d’Aragó i Biot va servir per tancar el triangle 16 i per començar el triangle 17, situat entre Formentera, Eivissa i Mallorca. Paral·lelament, servirà per calcular la latitud a Can Talaiassa, a La Mola, que és l’extrem més al sud del meridià de París dins la cadena de triangles des de Dunkerque. Aragó i Biot treballaran junts entre el novembre de 1807 i l’abril de 1808, una estada relativament llarga que demostrarà l’alt nivell tècnic i científic adquirit pels dos astrònoms.

Cadena de triangles en el tram Barcelona – S’Esclop. Elaboració pròpia.

Per calcular la latitud, ho faran a partir de l’estrella Polar, utilitzant un cercle de reflexió o de Borda.[11] Aragó i el seu equip foren perseverants, tal vegada conscients que havien arribat al punt més meridional d’una tasca començada feia anys. Realitzaran fins a 1.250 mesures de la Polar, cada una enregistrada amb cura, complementada amb dades de temperatura i pressió atmosfèrica. Així, fent una mitjana de totes les mesures, estableixen la latitud a Can Talaiassa a 38º 39’ 56,00” N.[12]

Aragó i Mallorca

Un cop establerta la latitud a Formentera, el mes d’abril del 1808, Jean-Baptiste Biot parteix amb totes les mesures cap a París mentre que Aragó, dia 8 d’abril, s’embarca cap a Palma. Des d’un punt de vista científic, un cop tancat el triangle 16, amb el seu vèrtex més meridional a Formentera, no és necessari continuar la triangulació cap a Mallorca per mesurar el meridià. De fet, la longitud del metre no es modificarà després de la construcció del Mètre des Archives l’any 1799, és a dir, no incorpora els resultats de les mesures del meridià fins a Formentera fetes per Biot i Arago.

Per tant, l’arribada a Palma, dia 9 d’abril, en un moment geopolític convuls, planteja el dubte de per què Biot abandonaria l’expedició i retornaria a França mentre que Aragó s’embarcaria cap a Palma per tal de mesurar el vèrtex mallorquí del triangle 17, ubicat a la mola de s’Esclop. Una resposta seria que, amb aquest vèrtex, a més d’aconseguir la unió geodèsica precisa de Mallorca amb el continent, es mesurava un arc de paral·lel des de s’Esclop a la costa Valenciana de 300 km, que suposa un millor coneixement de la forma de la Terra.

Cal recordar l’interès de Napoleó de dominar els ports espanyols del Mediterrani, així com els del nord d’Àfrica, per tal de poder actuar en un futur contra les possessions dels anglesos en el Pròxim Orient. Així, aprofitant que el govern de Ferran VII donà l’esquena a Algèria, pendent de les possessions d’Amèrica, França duia a terme una expedició contra Alger amb l’excusa d’acabar amb el corsarisme. Aquest fet, havia estat precedit de les tasques d’espionatge per part del coronel Vincent-Yves Boutin,[13] al servei de Napoleó i amagat darrera un perfil de fals diplomàtic. Boutin elabora una cartografia amb una dotzena de mapes i un informe tècnic que seria de gran utilitat durant la preparació de la conquesta. L’argúcia de fals diplomàtic ja havia estat experimentada amb anterioritat, no tan sols per França, sinó en paral·lel per Manuel Godoy (1767-1851), primer ministre durant el regnat de Carles IV, en la persona de Domènec Badia[14] (Bouzekri, 2012).

En paral·lel, i en relació a les Balears, la figura d’André Grasset de Saint-Sauveur, comissari de relacions comercials i cònsol de França a les Illes Balears entre 1800-1808, ha estat considerat un enviat de Napoleó per estudiar a fons el territori de les Illes de cara a una possible invasió per part de l’exèrcit francès. Després de la seva estada a les Balears, Grasset escriurà Voyage dans les illes Balears et Pithiuses (1807). Grasset fa una minuciosa descripció de tots els ports insulars, amb els detalls de batimetria i vents dominants –dades essencials de cara a un desembarcament. Al mateix temps, aporta referències a aspectes estrictament militars com és el cas de la descripció d’Alcúdia: “La antiga murada encara roman en peu, però ja no oferiria cap tipus de defensa. La ciutat és residència d’un coronel invàlid, que en té el comandament, la tropa consisteix d’una trentena de soldats.”. Grasset estava acompanyat per la figura d’un vicecònsol, Basilio Canut. Segons Ortega Chapel (1999), a partir de les memòries d’Helene Choussat,[15] es té constància que Aragó tingué contacte amb Canut.

És possible que Aragó fos requerit per viatjar a Mallorca, amb l’excusa de prolongar les tasques de triangulació, però amb l’oculta missió d’informar a Napoleó. Tanmateix Aragó mai parlarà d’aquesta possibilitat, i si examinam l’observatori al cim de la moleta de s’Esclop, observam que està perfectament orientat, amb el portal enfilant a Eivissa i Formentera i amb el finestral lateral cap a l’arxipèlag de Cabrera. La possibilitat de dur a terme senyals òptic des del cim de S’Esclop amb les tropes franceses a Catalunya no és factible amb el castell de Montjuïc. Situat aquest a 192 m no permet vèncer degut a la curvatura de la Terra, els 200 km entre s’Esclop a Mallorca i Barcelona; en canvi, si l’observador se situés al Tibidabo, a 512 m, el contacte visual –en condicions de visibilitat atmosfèrica favorables- sí que seria factible.

En tot cas, com hem dit, quan Aragó arriba a Mallorca, el 9 d’abril de 1808, és un moment convuls. Pocs dies abans, Gaspar Melchor de Jovellanos havia estat alliberat del seu empresonament a Palma. La ciutat vivia importants aldarulls contra el ministre Soler,[16] natural de Sa Pobla i a les ordres de Godoy. Tot i la situació, Aragó roman a Palma fins a finals d’abril i a dia 1 de maig puja cap a s’Esclop, un cim que a més de la seva altitud de 926 m resta proper al pas del meridià de París, que passa per l’illa de sa Dragonera. És probable que de camí a s’Esclop fes nit a les cases de Galatzó. Aragó s’instal·laria a les cases de s’Esclop, una construcció humil, avui en ruïnes, a la plana que hi ha just sota del cim de la Mola. En el cim tenia el seu observatori, des d’on havia d’acabar les tasques de mesura del triangle 17 entre s’Esclop (Mallorca), Es Camp Vell (Eivissa) i La Mola (Formentera).

El meridià de París passa per l'illa de Sa Dragonera, en el camí al Far de Tramuntana. Fotografia: Joan Bauzà.

L’estada fou curta ja que els esdeveniments que començaren (2 de maig de 1808) amb la Guerra del Francès, precipitaren que hagués d’abandonar l’observatori i sortir de l’illa. És un fet conegut, que Aragó, a la seva biografia Histoire de ma jeunesse (1854), explica com va aconseguir salvar la seva vida durant la fuita de s’Esclop: “Hi havia el rumor entre la població de que m’havia establert allà –a s’Esclop- amb l’objectiu d’afavorir l’arribada de l’exèrcit francès, i que degut a aquest fet, cada nit feia senyals. Aquests rumors no es tornaren amenaçadors fins l’arribada a Palma, el dia 27 de maig de 1808, d’un oficial d’ordenances de Napoleón. Aquest oficial era el sr. Berthemie i portava l’ordre de que l’esquadra fondejada a Maó tenia que partir de forma immediata cap a Toulon. [...] El poble se’n recordà aleshores del francès que vivia en es Clop [sic] de Galatzó, i immediatament es va organitzar una expedició popular amb la intenció d’apoderar-se d’ell. El sr. Damià, patró del místic que el govern espanyol havia posat a les meves ordres, es va avançar i me dugué roba amb la que passar desapercebut. Mentre me dirigia a Palma, en companyia de l’honrat mariner, ens toparem amb la revolta que venia a cercar-me. No hem reconegueren, gràcies a que parlava el mallorquí perfectament.”

Observatori de François Aragó a la moleta de s'Esclop. Imatge de l’obra Die Balearen de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria i una imatge actual (Joan Bauzà).

En arribar a Palma, Aragó seria descobert i ell mateix es lliurava a les autoritats per evitar ser linxat per la multitud que l’havia identificat. Quedà empresonat al castell de Bellver fins que aconseguí pactar amb les autoritats la seva fuita. Així, dia 28 de juliol de 1808, partia acompanyat pel patró Damià i l’oficial Berthemie,[17] cap a Alger, amb escala a l’illa de Cabrera.

La idea d’anar a Alger era per poder agafar, tant prest com pogués, un vaixell en direcció a França. L’operació semblava controlada, però per diverses circumstàncies, el viatge de retorn es va endarrerir fins a dia 2 de juliol de 1809, quan Aragó arribaria finalment a Marsella. Com explica Aragó “Avui dia, per anar d’Alger a Marsella, hi ha quatre dies; jo, tot i així, havia estat onze mesos per fer aquella mateixa travessa.”

Aragó també conta que el vespre abans de la seva partida d’Alger cap a Marsella, un corsari va dipositar, en el consolat francès, la correspondència de Mallorca, que havia robat a un vaixell del qual s’havia apoderat: “era la col·lecció completa de cartes que els habitants de les Balears escrivien als seus amics del continent”.

-“Teniu –em va dir el senyor Dubois-Thainville i que era el cònsol francès; amb això podreu entretenir-vos durant el viatge; obriu i llegiu totes aquestes cartes i veieu si tenen algunes informacions que puguin servir-nos per ajudar els desgraciats soldats que moren, en la pitjor de les misèries, desesperats, a l’illa de Cabrera”.

Cal recordar que per aquelles dates, mentre Aragó intentava tornar a França, Cabrera s’havia convertit en presó de soldats francesos i dels seus col·laboradors.

-“Quan vaig pujar a bord del vaixell, vaig anar per feina i vaig complir sense escrúpols ni remordiments la tasca d’un empleat de censura. Hi vaig trobar algunes comunicacions, en els quals l’almirall Collingwood deia al govern espanyol la facilitat amb què es podria dur a terme el rescat dels presoners”.

El periple del jove Aragó a les Balears havia durat poc més d’un any, entre el 12 de març de 1807 i el 28 de juliol de 1808. Un temps relativament breu, però suficient per tancar les tasques de mesura encomanades i aconseguir retornar al seu país, on el futur li deparava una important carrera científica i política.

A l’edat de 68 anys, a la seva biografia, Histoire de ma jeunesse (1854), Aragó escrivia amb enyorança: En el moment que escric aquestes línies, envellit i invàlid, amb dues cames que no em sostenen, el meu pensament, de forma involuntària vola capa aquella època de la meva vida en la que, jove i fort, resistia a les majors fatigues i caminava dia i nit per les comarques muntanyoses que separen els reines de València i de Catalunya del regne d’Aragó, per anar a restituir les senyals geodèsiques que els caps de fibló havien tomat”.

Conclusions

Aragó visqué una vida intensa, en la seva vellesa arribà a dir “la meva vida ha estat una aventura” tancant un cicle vital, marcat per la Revolució Francesa. En certa manera, Aragó cresqué il·lustrat però morí romàntic. Queda fora de dubte la seva capacitació científica per dur a terme les tasques encomanades, aptitud però també actitud, necessària davant les vicissituds dels projecte i del moment. Aragó, en gran mesura, es nodrí d’un esperit aventurer, i fins i tot temerari, intrínsec de la seva joventut.

Aragó tenia fam de coneixement i de canviar el món; La seva biografia en dona fe. Gràcies a ell, les Illes Balears formaran part, per sempre, d’un fet rellevant dins la història de la ciència, que es mereix ser recordat i apreciat.

Paradoxalment, malgrat la magnitud de la tasca de continuar mesurant el meridià de París, el metre com a representació d’una deu milionèsima part de la longitud d’un quart del meridià de Paris, definició de l’any 1791, havia quedat establert l’any 1799 amb el Mètre des Archives. Els patrons posteriors seran representacions més precises del mateix metre amb el seu error original. Per tant, la continuació de la mesura del meridià de París per Méchain, Aragó i Biot no serviria per modificar el valor de metre, millorant la seva precisió, si bé, va suposar la comprovació directa, per part dels astrònoms, que la Terra està aplanada pel pols.

Retrat de François Arago. Autor Charles Steuben (1832).

Agraïments

Antoni Ginard Bujosa (Departament de Ciències de la Terra de la UIB).

Bibliografia citada

Alder, K., 2002. The Measure of All Things: The Seven-Year Odyssey and Hidden Error That Transformed the World. Free Press , New York.

Aragó, F., (edició de 2000). Història de la meva joventut: viatge científic a Mallorca, a les Pitiüses i al País Valencià. Palma: Artifex cultural.

Bayart, P., 2012. El Meridià Blau: el meridià de Formentera. Eivissa: Editorial Mediterrània. Eivissa.

Bouzekri, N., 2012. Derrotados, desterrados e internados. Españoles y catalanes en la Argelia colonial ¿La memoria olvidada o el miedo a la memoria? (1936-1962). Dirigida per la Dra. María Gemma Rubí i Casals. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d'Història Moderna i Contemporània.

Débarbat,  S., Ten, A.E.,  éditeurs (1993). Mètre et Système Métrique. Observatoire de Paris et Instituto de Estudios Documentales sobre la Ciencia, Universidad de Valencia.

Grasset de Saint-Sauveur, A., 2002. Viatge a les Illes Balears i Pitiüses. Palma: Lleonard Muntaner.

Laugier, P., 1907. Correspondance d’Alexandre de Humboldt avec François Arago. Paris: E. Guilmoto.

Llabrés Bernal, J., Pou Muntaner, J. (edició digital 2012). Noticias y relaciones históricas de Mallorca:Siglo XIX. Palma: Societat Arqueològica Luliana (esal #1).

Moreu-Rey, E., 1956. El naixement del metre. Palma: Moll.

Ortega Chapel, E., 1999. François Aragó y Mallorca: la prolongación del meridiano de París a las Baleares: 1803-1808. Palma: Miquel Font.

---

* estrescaires@gmail.com

# joan.stela@uib.cat

[1] Missions geodèsiques franceses a Lapònia (1735-1737) i al Perú (1736-1744) per mesurar la circumferència de la Terra.

[2] Amidament de l’arc de meridià entre Amiens i París (1739).

[3] El matrimoni tenia altres fills: Joan, Jaume i Esteve. Cadascun d’ells va destacar en el seu respectiu camp: militar, exploracions i literatura.

[4] Institució francesa que es va crear el 1795, dedicada a resoldre els problemes astronòmics lligats a la determinació de la longitud en la navegació marítima. Un aspecte estratègic a l’època i que d’aquí en derivi el nom de la institució.

[5] Hem consultat l’edició digitalitzada de la Bibliothèque nationale de France VERNE, J., 1877. Hector Servadac: voyages et aventures a travers Le Monde Solaire. Paris: J.Hetzel.

[6] Hem consultat l’edició digitalitzada de la Bibliothèque nationale de France VERNE, J., 1896. Clovis Dardentor. Paris: J.Hetzel.

[7] Per altra part, la descripció de Palma del text de Verne és possible que procedís de les diverses guies i descripcions aleshores disponibles.

[8] L’any 1837 s’abolien, en teoria i de manera oficial, les unitats de mesura tradicionals, pocs anys abans de l’adopció oficial del sistema mètric decimal a Espanya (R O de 22 de juliol de1849).

[9] Bauzà i Humboldt també tengueren contactes personals.

[10] Durant el mes de setembre de 2013 varem tenir l'oportunitat de visitar en Bartomeu Mayans i ens va confirmar que Can Talaiassa sempre havia pertangut a la seva família.

[11] El cercle de Borda, antecessor del teodolit, tenia un precisió d’un segon. Fou inventat el 1775 pel matemàtic francès Jean-Charles de Borda.

[12] La relació de taules amb totes les mesures es va publicar a París al 1821 a Recueil d’Observations Géodésiques, Astronomiques et Physiques exécutées par ordre du Bureau des Longitudes de France en Espagne, en France, en Anglaterre et en Écosse, pour déterminer la variation de la pesanteur et des degrés terrestres sur le prolongement du Méridien de Paris. Par MM. Biot et Aragó. Ed. Huzard-Courcier

[13] Vincent-Yves Boutin (1772 Le Loroux-Bottereau, Nantes - 1815 Síria) fou coronel francès durant el Primer Imperi.

[14] Domènec Badia (1766 Barcelona – 1818 Damasc), conegut com Alí Bey ben Uthman al-Abbasí, fou un espia, arabista i aventurer català.

[15] Helene Choussat (1810-1896) arribà a Mallorca el 1829 quan el seu pare fou destinat al consolat francès. Va romandre a l’Illa tota la vida i conegué Chopin.

[16] Miquel Gaietà Soler i Rabassa (Palma, 1746- Malagón, 1808) Ministre d’hisenda d’Espanya amb el govern de Godoy. Moriria assassinat a Malagón, Ciudad Real, en ser confós amb un afrancesat.

[17] M. Berthemie fou un oficial francés a les ordres de Napoleó que arribà a Palma i que fou empresonat juntament amb Aragó.